L’ESQUERRA I L’ISLAM: AMISTATS PERILLOSES

D’un temps ençà alguns mitjans d’esquerres s’han omplert de dones amb mocador que expliquen les virtuts de la religió de Mahoma i d’experts en la matèria defensant-ne les bondats. Confesso que estic força perplexa: en quin moment l’esquerra ha deixat de ser laica per esdevenir confessional? Potser no m’ho van explicar bé a l’escola, però tenia entès que l’esquerra sol vetllar per la separació entre estat i religió. De fet, en el cas espanyol, segueix lluitant contra les ingerències de l’Església catòlica en la política amb temes com l’avortament. En canvi, quan es tracta de l’islam, es veu que aquestes prevencions cauen perquè parlem d’una minoria, de diversitat, i aquesta ha de ser respectada i protegida pels estaments governamentals. Què més inclusiu que convidar l’islam a formar part de la societat actual?

En realitat això és una altra forma de racisme: condescendència i paternalisme per a «l’altre». Mentre que per mi, per a la dona d’aquí, vull poder sortir a fer una processó del cony insubmís i cridar «Fora els vostres rosaris dels nostres ovaris», per a les altres, les dones d’allà, faig tallers de mocador i llegeixo l’Alcorà per entendre la seva religió. Mentre que jo deconstrueixo el gènere i utilitzo la flexió neutra i dic que no cal definir-me ni com a home ni com a dona, per a les musulmanes reivindico la lluita per anar tapada com un fantasma pels carrers i denuncio com a racista qualsevol que es pronunciï en contra de l’aberració que és el burca. Jutjo amb ferotgia qualsevol afirmació feta pels bisbes masclistes i retrògrades però escolto atentament i sense oposició les paraules de qualsevol imam triat a l’atzar.

És força freqüent que, sobretot després d’uns atemptats, es convidi a platós de televisió i mitjans de gran difusió dones amb mocador o imams per tal que parlin en nom d’una suposada comunitat de la qual s’autoproclamen representants. Però això no és el més greu, el que és greu és que alguns periodistes, en moments tan sensibles, deixen d’exercir les seves funcions crítiques i compren sense resistència els discursos dels seus entrevistats. Els qui intervenen s’aprofiten del desconeixement del públic en general per deixar anar afirmacions esbiaixades, mitges veritats o simples falsedats sense que ningú els les rebati. Que ells parlin de lo seu i nosaltres escoltem, aquesta és l’actitud que s’ha imposat en els últims temps. Que el fet de ser musulmà sigui un requisit imprescindible per poder parlar de l’islam ja és una actitud generalitzada. Fins i tot dins del feminisme: no caurem en la trampa de parlar en nom de les «altres»; es traça així la línia divisòria que tant ens hem esforçat a esborrar. I ens tornen a deixar soles en la tribu. No ens hi ficarem pas, nosaltres, en això, seria racista.

Els que volen fer política amb la religió ho han aconseguit. Han aconseguit silenciar qualsevol crítica a l’islam per la via del xantatge, fins i tot en qüestions de gènere. Com que no podem parlar per elles, ens diuen algunes feministes enormement preocupades per no ferir la sensibilitat de les «altres dones», quan es parli sobre l’islam, el mocador i un llarg etcètera només escoltarem l’opinió de les musulmanes. Es veu que la igualtat, la no-discriminació o la llibertat ja no són temes prioritaris quan entra en joc el respecte al «diferent». I a sobre s’afegeix la confessionalitat com a element que legitima totes les opinions, encara que siguin evidentment masclistes. Si no ets musulmana, calla.

És a dir, una teocràcia en tota regla, encara que acotada només a la «comunitat». Quina sort que tenim de viure en una societat tan sensibilitzada amb les diferències, quin grau tan elevat d’inclusió. No ens queixéssim pas! De què m’hauria de queixar, jo? ¿De veure que després d’enderrocar el mur espès del patriarcat religiós que volia silenciar-me, tapar-me, tancar-me dins dels límits de la tribu, ara resulta que no soc representativa perquè no soc prou diferent, no soc prou musulmana, no vaig prou tapada, soc una feminista sense cognoms que creu que la defensa dels drets de les dones no pot estar condicionada per la religió?

Si només les dones musulmanes poden parlar de les dones musulmanes, ¿llavors per què no apliquem aquest supòsit a la resta de la població? Per exemple, si hem de parlar d’avortament, jo només escoltaré les veus de les dones cristianes catòliques donat que si vull respectar realment la religió dels «altres» no puc basar-me en el que diguin les no creients? És això? És aquí on estem arribant? ¿A convertir l’espai públic de debat en una teocràcia quan es tracta de musulmans? ¿A promoure l’ús del mocador per veure’ns més guapos nosaltres al mirall, més integradors, més tolerants, més guais que ningú? Perquè es tracta d’això, de sentir-nos superiors pel simple fet de tolerar allò que els de dretes ataquen sistemàticament per pur racisme. Els d’esquerres som millors, no discriminem ni per origen ni per raça ni per religió. Però és clar, si a «l’altre» no se li nota gens la diferència, si no porta posada al damunt la religió, com ens ho farem per mostrar al públic aquesta superioritat moral? Si no em puc fer una foto al costat d’una noia amb mocador, com ho sabrà, la dreta, que soc inclusiu?

La veritat és que no sé si és una simple qüestió de confusió o un nou cinisme, però l’esquerra que defensa la separació d’estat i religió en el cas dels «autòctons» i la posa en dubte quan es tracta de «l’altre» està jugant amb foc pel que fa a la noció de ciutadania. Per garantir els drets i les llibertats de les persones, tinguin la religió que tinguin, aquesta separació és imprescindible. Tota la classe política, però sobretot l’esquerra, de qui és pròpia la tradició laïcista, hauria d’estar molt alerta amb el risc de configurar, en nom del respecte a la diversitat, dins de les societats democràtiques, petits grups paral·lels on no regeixen les normes generals o aquestes són posades en qüestió. No és gaire estrany veure com en nom d’aquesta inclusió alguns sectors d’aquesta esquerra compren discursos fins i tot fonamentalistes. I, recordem-ho, no estem sols al món. L’islamisme té instruments poderosos per propagar-se, un dels quals consisteix a explotar el complex de l’esquerra davant del racisme per anar escampant oratoris, musulmans en les instàncies de poder i discursos masclistes disfressats de feminisme. Recordem que en nom del respecte relativista a la diversitat a la dècada dels setanta es va arribar a defensar l’ablació del clítoris. En nom de la lluita contra la islamofòbia no es poden censurar ni sufocar les crítiques a l’islam. Ni deixar soles les dones que hi hem lluitat en contra en les nostres tribus. Aquesta idea l’he sentit sovint últimament quan he expressat el meu rebuig a una religió que denigra la dona: que en parli jo perquè les meves interlocutores, en tant que «feministes blanques occidentals», no hi poden opinar sense semblar racistes.

De manera que aquest és el panorama actual. Després de dècades de solidaritat entre feministes d’una i altra riba de la Mediterrània, d’orient i d’occident, d’autòctones i d’acollides, ara resulta que ens quedem soles dins les nostres magnífiques comunitats. En aquest sentit, l’islamisme fonamentalista, que ha tingut sempre per objectiu establir un cordó sanitari al voltant de les dones que creu seves, les que hem nascut en famílies musulmanes, està aconseguint el seu objectiu gràcies al relativisme, als complexos de l’esquerra i a l’activisme reaccionari d’algunes dones ressentides contra la societat en què viuen. Aquestes dones no recorden el que és la manca de llibertat perquè elles mateixes hi han renunciat. Algú els hauria de recordar com és viure en una societat realment musulmana i els hauria de fer reflexionar sobre si els insults i les agressions per portar mocador en terres europees són comparables al salvatge sistema de discriminació en què viuen milions de dones a tot el món. Com que som en temps de mirar-nos el melic oblidem que el que som no és només el que som nosaltres a títol individual sinó que formem part d’un món globalitzat, on el que és una opció lliure aquí és una imposició als països on la religió és llei.

Com bé diu l’assagista francesa d’origen iranià Chahdortt Djavann al seu llibre Abajo los velos, «a mi m’agradaria que la vociferant defensa de la “tria” de les dones que van amb mocador i del “dret al mocador” per part dels agents progressistes caminessin a l’una en la seva defensa de les dones massacrades per no portar-lo». Denuncia també la francoiraniana com el xantatge de la islamofòbia aconsegueix que l’esquerra postlaica acomplexada acabi defensant els fonamentalistes com a víctimes de l’imperialisme, en la línia dels pensaments decolonials esmentats abans. Obliden, a més, que el fonamentalisme islàmic també és un colonitzador poderós que s’està escampant no només als països musulmans sinó també entre els practicants de la religió de Mahoma en terres occidentals.

Sento una certa decepció en aquest sentit, ho reconec. Estava preparada per al racisme pur i dur, el de ves-te’n al teu país, el que considera que el masclista és el moro i aquí ja fa temps que no ho som, que em diguessin que estic condemnada a la submissió al mascle per la via del racisme, que em tanquessin en l’essencialisme ranci del tòpic de la «dona musulmana», però no estava preparada per descobrir que des de l’esquerra em tornarien a tancar dins del mateix reducte, que fossin partits suposadament feministes, laïcistes i universalistes els que, per un grapat de vots, per ingenuïtat o cinisme, m’acabarien dient que la religió de la qual vaig escapar és fantàstica i meravellosa, que portar mocador és modern i subversiu i no sé quantes coses més.

Sembla que els drets de les dones com nosaltres han passat a un segon pla. Les que hem pagat un preu altíssim per encarar-nos amb l’islam ja no comptem si no sortim a defensar-lo. Mentre que avui dia encara hi ha nenes que no acaben la seva escolarització bàsica, d’altres a qui s’obliga a portar mocador a P-3 sense que l’administració hi digui res, altres que són casades precoçment i tantes dones víctimes de violència de gènere sistemàtica, d’assetjament i pressions sobre els seus cossos, mentre que moltes noies no poden vestir ni comportar-se com volen en aquells barris on són majoria els «seus», mentre tot això passa, a certs mitjans progressistes es posa l’èmfasi en les bondats de l’Alcorà i de l’islam i se’n relativitzen els missatges de discriminació.

Sort en tinc de no haver passat l’adolescència en els temps actuals. Si en la meva crisi d’identitat, en comptes d’anar a buscar dones que em parlessin de feminisme i del paper castrador de la religió, d’haver buscat pel meu compte el material per treure’m del damunt segles d’opressió, si en comptes d’això hagués viscut la meva crisi avui dia i hagués buscat a les xarxes i als mitjans els referents per definir-me a mi mateixa, hauria tingut a l’abast tots aquests corrents que em retornarien, una vegada i una altra, via interseccionalitat, via decolonialitat, via feminisme islàmic, fonamentalisme fashion o esquerra relativista, a la tribu; ara, pel que es veu, terreny d’innombrables virtuts.

Desperteu d’una vegada, senyores i senyors d’esquerres, racistes d’ultradreta, feministes inclusives, joves activistes: l’islam és en el seu conjunt un sistema de dominació masclista i és una de les arrels més profundes del malestar que hem viscut les dones que procedim de terres musulmanes. No hi ha res a llegir, res a interpretar. No pertanyem a cap tribu, a cap comunitat, no ens fareu tornar darrere la cortina al mig del pati per defensar una essència inventada per justificar l’absurda discriminació que patim.

Ara ja hem accedit al coneixement i no pensem conformar-nos amb una llibertat acotada, despresa de la pols antiga dels vells textos, limitada per les fronteres del «nosaltres» o atrinxerada contra el rebuig. És massa tard: ara que sabem que existeix, només volem la llibertat sencera.