LA CORTINA AL MIG DEL PATI

D’aquest record en fa molts anys. Som a la casa del costat i s’hi celebra el casament d’un cosí del pare. A la banda de dalt s’hi ha penjat una tela que divideix el pati de punta a punta. A aquest cantó hi ha els homes: soroll, moviment incessant, crits, veus que s’enlairen i un escenari on s’espera l’aparició de les ballarines i els músics. A l’altre costat de la tela hi ha les dones, callades, assegudes damunt les flassades que les noies de la família han disposat arran de paret. Han arribat des de la porta principal fins a aquesta banda del pati passant a través d’una mena de passadís també fet de teles. Hi han accedit caminant en silenci, tapades, dissimulant els teixits brillants i estampats que mostraran a la resta de dones quan no les pugui veure cap home i es puguin treure la gel·laba de tons neutres. Caminen amb la vista a terra, no fos cas que la seva mirada es creués amb la d’algun desconegut.

Ells també estan obligats, si es tenen per decents i honrats, a no mirar les dones d’altri. Qualsevol casada és d’altri i això vol dir que han de preservar-se, cobrir-se, dissimular-se davant de la presència masculina. Elles entren sigil·loses i travessen el pati com fantasmes que es mouen darrere les teles. Van fent xist tota l’estona i recorden la famosa dita: «Que la teva veu no sigui mai escoltada més enllà del llindar de la porta, que els desconeguts no sàpiguen mai si a dins hi ha o no hi ha dones, que no puguin ni imaginar-se el so que emet la teva gola». Per la mateixa raó no es deixen fotografiar mai per desconeguts. Ni per desconegudes. Ves a saber què en faran després, qui observarà sense vergonya el retrat d’una dona casada, la imatge d’una dona decent. No, no em fotografieu, jo no soc una dona pública, no soc una qualsevol.

Els nens som els privilegiats que entrem i sortim d’una banda a l’altra de la cortina, l’aixequem i mirem què hi ha al cantó de la diversió, al terreny vedat a les nostres mares, àvies, tietes i cosines. Algunes d’elles no se’n poden estar i entreobren les cortines en el punt on es toquen per posar-hi un ull i espiar el misteriós món de «fora». Ho fan prenent totes les precaucions: que no siguin descobertes, que no se’n noti la pulsió xafardera. I encara gràcies que, en aquest cas, podran gaudir del concert en viu i en directe. La música traspassa tots els vels, totes les teles interposades entre elles i el goig de gaudir, la disbauxa en públic sense preocupacions de cap mena. Sí, el món de fora és dels homes i el de dins de les dones sempre que ells no hi siguin presents.

Elles també es diverteixen, canten i ballen i fan bromes i s’esgargamellen en crits eixordadors, en iuius de timbre elevat, indomable. Qui sap si aquesta mena de crits no són la venjança de les dones contra la imposició de tanta discreció, tant de silenci. Res més femení, res que demostri més la seva presència que el crit gairebé inhumà que escapa a totes les restriccions. Les dones s’ho saben passar bé tot i aquesta estructura salvatge i restrictiva. Troben la manera de defugir el control social, han preservat espais que els són propis on s’exhibeixen, demostren els seus dots de cantants i ballarines, la sensualitat que ha de quedar sempre relegada de portes endins. Es mouen impúdiques i comparteixen cants d’amor i desenganys tot i que per a elles no està previst ni l’amor ni el desig ni el gaudi, que és terreny exclusiu dels homes.

Però aquesta és la boda d’un dels fills de la casa i com a tal hi predominen els convidats masculins. S’hi ha convocat un grup de músics, impensable en una celebració femenina. Fins al tercer dia no es trobaran les dues festes, la del nuvi i la de la núvia. El segon dia ells ocupen l’esplanada del pati i ballen al ritme dels panderos i els llaüts i sobretot miren, badocs, les dones de pells blanques que han emergit de la cambra del nuvi. Les seves carns abundants es mouen d’una manera que hipnotitza, com no hem vist mai els nens que les observem. Duen vestits tradicionals però amb escots generosos i mànigues curtes bufades, cinturons daurats i mocadors de serrell lligats al voltant de les natges que mouen sense parar. Porten les mans pintades de henna i els llavis d’un roig intens. Els cabells al descobert, deixats anar. Algunes els porten curts, d’altres amb serrell. Piquen de mans, canten i ballen, sacsegen les cabelleres fosques i llises. Són l’encarnació de tot allò prohibit, l’exhibició sense complexos, la provocació del desig masculí i la falta de vergonya. Aquest és el seu tret més abjecte, que no només es mostren així davant d’homes desconeguts sinó que no se senten malament per fer-ho. Són les ballarines, però a les nenes ja ens han ensenyat que aquella paraula és sinònim de prostituta. Per això donem per fet que, un cop acabat el concert, elles entraran a la cambra del nuvi i allí faran una altra feina. Mentrestant, a l’altra banda de la cortina, les bones dones, les casades, les púdiques i decents, segueixen espiant per un ull entre les teles.

Han passat molts anys d’aquell record, però la càrrega simbòlica de la presó de tela en la qual s’havien de quedar les dones, el vel destinat a ocultar-nos, segueix vigent fins i tot amb tots els grans canvis que ha viscut la societat marroquina en les últimes dècades. És un vel que canvia, es transforma, s’adapta amb astúcia a nous contextos. Els seus defensors han après a vestir-lo amb pàtines que fascinen, ha mutat fins a semblar nou quan, de fet, és la mateixa estructura de sempre, la que coarta la nostra llibertat i s’encarrega d’esmenar les nostres passes al món exterior, les nostres conquestes, les nostres idees i pensament, la denúncia de la desigualtat, les nostres vides en la seva totalitat.

El vel ens persegueix nord enllà fins als països on ja fa temps que no impera la llei del pare i es rearma articulat de mil maneres diferents en terres on la tradició, la religió i la concepció de la vergonya són del tot alienes. Nosaltres que ens pensàvem que havíem deixat definitivament enrere aquella cortina que silenciava les veus de les nostres mares, resulta que ens ha empaitat fins on el vel no és llei, no és costum ni tradició, fins on no és la religió poderosa que servia per frenar qualsevol temptativa de canvi.

Ens pensàvem que els temps bufaven a favor nostre. Ja llavors, a finals dels anys vuitanta, hi havia dones que, darrere de les cortines o no, decidien deixar-se anar els cabells, se’ls arrissaven amb una barreja d’aigua i sucre, s’emmirallaven en cantants com Najat Aatabou o en les actrius del cinema egipci. Ja llavors hi havia noies que, contra vent i marea, accedien a la universitat, i trepitjant els carrers que abans els havien estat vedats suportaven l’escarni de ser les pioneres a conquerir un món que els deien que no els pertocava. Estudiaven carreres, treballaven, viatjaven, portaven pantalons, es tallaven els cabells, volien decidir-ho tot sobre els seus cossos i les seves vides. Dones que desafiaven les normes ancestrals convençudes que la modernitat era l’únic camí possible per al seu alliberament. Convivien amb entorns on les seves mares, àvies, germanes i amigues, de vegades per endarreriment i falta de cultura, de vegades per trobar-se en zones rurals, gairebé sempre per manca d’oportunitats, seguien amagant-se darrere les cortines. I tot i així traficaven amb píndoles anticonceptives, admiraven les que conduïen cotxes i es movien amb llibertat, començaven a queixar-se del destí implacable que els havien pintat. Parlaven de l’amor i el bon tracte, de la necessitat de reivindicar la pròpia dignitat.

Aquella cortina al mig del pati adopta formes molt diferents. És una segregació dels espais imposada a tot arreu. Mireu sinó quantes dones hi ha prenent cafè tranquil·lament en una terrassa. El vel és el matrimoni i la maternitat com a destí final, el treball remunerat fora de casa com un privilegi, un luxe o una necessitat de les que no tenen res, és a dir, un home com cal que les mantingui. El vel és que el treball de les dones sigui gratuït i gens reconegut encara que siguin només elles les que s’escarrassin de l’alba al capvespre. El vel és totes les dificultats que han d’encarar les que decideixin formar-se, continuar estudiant més enllà de l’educació bàsica. El vel és la pressió sobre els cossos des que som petites i ens diuen «ves amb compte, tapa’t, no et mostris davant dels homes, no li donis l’esquena, no t’ajupis en la seva presència». És l’ansietat que provoquen els nostres cossos quan es transformen i ens neixen els atributs capaços de desencadenar el desordre. És també vel el tel tendríssim que tenim a l’entrecuix i que encara ara hem de demostrar que està intacte la nit de noces, la sang com a prova irrefutable de la nostra honra, la castedat més preuada que la vida, més important que qualsevol altra cosa. I un deure femení, és clar, depèn de tu preservar o no la teva «flor», la marca de la teva condició d’impol·luta. Les estrenades, les fetes servir, les de segona mà, cauen en la categoria de les pitjors dones, les prostitutes. El que tens entre les cames és l’únic indicador de la teva vàlua com a persona.

El vel també és no poder festejar, que una dona en companyia d’un home amb qui no s’acabi casant és una qualsevol. El vel és la inquietud que provoques si passes dels vint anys i segueixes soltera, si passes dels divuit i no t’has casat, si ja en tens setze i segueixes a casa els teus pares. Ja ho diuen, tenir una noia soltera a casa és com tenir una bomba de rellotgeria. Per això el vel, el de debò, no el simbòlic, de vegades te’l poses tu mateixa per protegir-te de tanta pressió.

Aquí, en terres de democràcia i igualtat, des de fa uns anys la cosa no és gaire diferent. El masclisme desacomplexat en què vam viure nosaltres o les nostres mares, el que es manifestava no només sense cap problema sinó com a guardià de l’ordre natural, ens ha seguit fins a Europa. A dins de les famílies encara ens eduquen amb més mà ferma que als nois, encara ens censuren, ens maltracten, ens desterren quan gosem alçar la veu per denunciar la discriminació. Als oratoris encara som objecte de sermons sobre el perill que suposem per a l’ordre públic. Encara ens diuen que ens tapem, que no sortim de nit, que el nostre principal objectiu a la vida és el matrimoni i la maternitat i que hem de ser obedients per tradició, per cultura i perquè el llibre sagrat que regeix el nostre col·lectiu així ho estableix. La cortina al mig del pati ens ha perseguit fins aquí i ara és el pare qui imposa el seu domini de manera més fèrria, que no puguem anar d’excursió, ni fer natació ni continuar estudiant a partir d’una certa edat. Que no puguem sortir amb llibertat, ni triar sense condicions la parella ni fer el que bonament vulguem amb les nostres vides. La cortina és posar en dubte totes i cadascuna de les nostres demandes d’igualtat i amenaçar-nos amb l’expulsió a cada moment.

El vel simbòlic el posen els homes de tota la vida en nom de la tradició, de l’honor, de la preservació dels costums propis de la tribu. Encara més si és en terres estrangeres, on les noies tenen al seu abast tants instruments per sortir del camí correcte, on les lleis els donen drets que no tenien en origen, on les temptacions són enormes i poden voler la mateixa llibertat que les «altres». Davant del perill que les noies criades a Europa estripem sense miraments totes les normes de submissió que ens han inculcat, han aparegut nous discursos, vels que es presenten com a nous i que no són més que la mutació de les velles, antigues i ràncies normes de conducta. Tenen forma de pensament contemporani, modern, amb el llustre de la novetat que desafia els mecanismes del poder però, de fet, no són més que noves disfresses de les lleis del pare.

En nom de la resistència de la identitat, en nom del respecte a la diversitat, en nom de la recuperació d’una cultura primigènia anterior a la influència malèfica i colonitzadora d’Occident, han nascut nous vels que es difonen no pas a través dels vells esquemes dels patis separats sinó de les modernitats més enlluernadores. Ja no només no se senten les veus que denuncien el malestar de sempre, sinó que algunes noves veus el neguen o el defensen com una característica pròpia. Perquè és la meva identitat, defenso haver d’anar tapada quan els meus germans no hi van, defenso restringir-me la vida quan als meus germans no els la restringeix ningú, reivindico el vel simbòlic que ha condicionat la vida de generacions de dones, i nego la necessitat de reclamar també per a mi la llibertat sencera que gaudeixen algunes dones del món només perquè he de preservar, protegir i reivindicar el que soc. I no només no lluito contra els mecanismes de dominació àmpliament coneguts i descrits sinó que els nego. M’aferro a la religió, a la cultura, al racisme, ara anomenat islamofòbia, per vestir de gala i embellir amb infinitat de pàtines a les xarxes socials l’antiga cortina al mig del pati.