SER O NO SER UNA DONA MUSULMANA

Vam néixer musulmanes, no hi ha cap dubte. Igual que vam néixer dones.

Com qualsevol altre tret cultural la religió també és una construcció, un artefacte ideat pels homes per donar sentit a la vida. En aquest sentit l’islam no és diferent d’altres religions: és un sistema de normes, de maneres d’entendre les coses, de llegendes, històries, mites fundacionals, pràctiques i tradicions que vertebren la vida de cadascun dels seus creients. És, per descomptat, divers i variat al llarg de la seva immensa geografia. De punta a punta de Dar al-Islam la gent té llengües diferents, cultures preislàmiques que han sobreviscut hibridant-se amb la religió de Mahoma, maneres d’entendre el missatge diví que varien substancialment d’un lloc a l’altre. I, tot i això, a tot arreu l’islam té una característica immutable: la seva animadversió cap a les dones, la seva misogínia estructural.

Vam néixer dones i musulmanes perquè ens vam trobar un context en el qual tothom ho era. No donàvem més importància en aquest fet que la que atribuíem al de parlar una llengua o una altra, a vestir d’una manera o d’una altra. Interioritzàvem les normes que ens transmetien sense qüestionar-les, que és el que passa sempre que es rep una tradició tancada en ella mateixa que no se sotmet a l’escrutini de l’ordre ciutadà, és a dir, a l’educació, el lliure pensament i la cultura. Als pobles i a les ciutats ens despertava la veu rogallosa del muetzí, la banda sonora de qualsevol infantesa musulmana. Els divendres els homes assistien a la pregària vestits de diumenge —de divendres—, durant el mes de Ramadà dejunàvem de l’alba al capvespre, les carns que menjàvem es degollaven en direcció a la Meca i pronunciant unes paraules sagrades. Durant el dia s’havia de resar cinc vegades després d’haver fet les ablucions pertinents, no podíem menjar porc ni beure alcohol, tot i que no hi teníem accés, de manera que la prohibició no ens afectava. No podíem tenir relacions sexuals abans del matrimoni, sabíem que no podíem casar-nos amb homes no musulmans, tot i que tampoc no en teníem a l’abast. Com a dones, el nostre destí era el matrimoni i la maternitat. També ho era per als homes, però a ells se’ls tolerava molt més que triguessin a complir el precepte del casament. Sense estar emparat en cap norma islàmica, a ells se’ls animava a «jugar» fins a triar la dona adequada, ara bé, qualsevol dona que deixés que juguessin amb ella era una puta que queia de manera irrevocable en la part més baixa de l’escala social.

L’honor ho amarava tot sense ser mai dit. Les dones n’érem les portadores, les que demostràvem amb la nostra conducta si érem o no com havíem de ser, i encara més important, les nostres actuacions demostraven la vàlua de la nostra família. L’honor dels homes residia en els nostres cossos, en la nostra sexualitat i en el nostre comportament: com parlàvem des de petites, com vestíem, com fèiem les feines de casa, com guardàvem les formes i ens mostràvem pudoroses davant dels altres, tot era una prova de cotó de la capacitat dels homes que ens manaven de mantenir l’ordre establert. Nosaltres érem les principals portadores d’aquest quelcom indefinit i abstracte de «les coses com han de ser». Tot això ho vam rebre junt i barrejat: religió, costums, cultura, tradició, etcètera. No anàvem a escola ni teníem a l’abast els textos fundacionals de la religió dels nostres pares i, per tant, no podíem saber si allò que ens explicaven era realment part del missatge suposadament revelat per Déu o bé una tergiversació. Perquè davant de les actituds salvatges d’alguns dels nostres homes, davant la injustícia flagrant, el maltractament, el menyspreu, la violència i la segregació, la consideració com a éssers de segona, davant de tot aquell destí ple de fatalitats, on vèiem esllomar-se dia a dia les nostres mares mentre ells jeien tranquils damunt dels coixins flonjos, davant de la condemna d’encadenar embarassos, de no ser més que un cos al servei de les necessitats dels homes —primer el pare, després el marit, més tard els fills—, davant la sensació d’estar del tot desemparades, pregàvem a Déu i als santons i li demanàvem misericòrdia. Quan el sofriment ens vencia invocàvem l’ésser superior i si cessava una mica donàvem gràcies a Déu. Mai no vam pensar que si Déu era suprem i tenia la capacitat de fer i desfer al seu gust no es dignés a concedir-nos alguna gràcia.

No, no ens van donar els instruments necessaris per arribar a aquesta mena de conclusions, per posar en dubte l’existència de Déu sobre la base del patiment que vivíem només en tant que dones dins d’un sistema ideat per aquest mateix Déu. Aquesta capacitat de sortir del marc cultural que hem heretat per qüestionar-lo és una capacitat que es desenvolupa amb educació, amb una educació no religiosa que sotmeti aquest ordre a un altre que vagi més enllà de les creences particulars de cadascú, un ordre que posi al centre la persona i els seus drets i no pas la figura d’un ésser l’existència del qual no s’ha pogut demostrar mai i que ha servit al llarg dels segles per justificar i imposar ordres injustos i alienants.

No, nosaltres no podíem fer res més que pregar per la pietat d’aquell Déu que permetia les conductes injustes dels homes, demanar-li al final de les oracions que vetllés per nosaltres i per les ànimes dels qui ja no hi eren. Perquè, això sí, de l’existència del cel i de l’infern ens en van parlar des de petites tot i no anar a cap escola ni a cap madrassa. «Aniràs a l’infern» era l’amenaça constant davant la mala conducta. L’infern era per als assassins, els lladres, els estafadors, els malignes, però també per a les dones poc pudoroses, les de conductes abjectes, les que es rebel·laven contra les lleis del pare, les que clamaven davant les injustícies i les que defensaven la seva pròpia dignitat. En tant que dones no ens havíem d’esforçar gaire per anar a l’infern, teníem més números d’acabar entre les flames que el més sanguinari dels psicòpates.

Un hadit (les narracions o dites del profeta que van ser recollides pels seus contemporanis) del mateix Mahoma ho sentencia així: «Vaig mirar al paradís i vaig veure que la majoria dels seus habitants eren pobres. Vaig mirar a l’infern i vaig veure que la majoria dels seus habitants eren dones». Quan li pregunten a què es deu aquesta casualitat estadística contesta: perquè les dones són unes ingrates, els marits les tracten bé però elles no els ho agraeixen. I a més la nostra fe és feble (confesso que la meva sí) ja que el testimoni d’una dona val la meitat que el d’un home i que no podem resar ni dejunar durant la menstruació o el puerperi. El fet que qui hagi establert que el nostre testimoni valgui menys i que siguem considerades impures quan sagnem sigui l’islam, es veu que no és rellevant per al profeta. Estableix que som de segona i després argumenta que som pitjors musulmanes perquè som de segona. Ja és curiós que en això el masclisme sigui tan universal: les dones som dolentes per naturalesa, portem el verí de la serp en el nostre ADN i només una educació escrupolosament repressiva aconseguirà domesticar la nostra naturalesa malèfica. En això les tres religions monoteistes, no sabem si plagiant-se les unes a les altres, han coincidit sempre.

El cas és que vam néixer musulmanes, aquesta va ser la forma en què es va estructurar el masclisme en les nostres latituds. En altres llocs el supremacisme dels homes té altres maneres de presentar-se però en el cas de les dones que vam néixer dins de l’islam, el masclisme s’articula fèrriament en els missatges d’un predicador que va viure fa més de mil quatre-cents anys i que deia rebre directament de Déu les paraules que acabarien configurant el text fonamental de l’islam, l’Alcorà. Se suposa que Mahoma era analfabet i tot i així va ser capaç de llegir la paraula de Déu, quin gran miracle. Per això la primera sura de l’Alcorà comença dient: llegeix! I és l’única frase que subscriuria del text.

Llegeix les fonts historiogràfiques que posen en dubte el miracle de la revelació, llegeix els llibres de les altres religions de l’entorn en què va viure Mahoma i digues si no són sospitosament semblants, llegeix la seva vida i digues si no es va tractar més d’un polític que no pas d’un enviat de Déu, explica’m quina ciència pot establir que realment va ser aquest ésser suprem el qui va deixar anar el cúmul d’històries, contradiccions i normes absurdes que és l’Alcorà. Com a text literari encara, però com a instrument per normativitzar tots i cadascun dels aspectes de la vida quotidiana de qualsevol ésser humà, com a base de la pròpia existència, és un autèntic despropòsit. Ara bé, com tants altres despropòsits de la història de la humanitat és comprat i assumit com a veritat per milions de persones al món, milions de persones que el transmeten als fills i l’inculquen com una marca indeleble en la seva configuració com a persona fins al punt que acaben pensant-se que l’islam és la seva identitat. Ho sé molt bé perquè jo també vaig ser educada així, i m’ho vaig pensar durant força temps, que la religió era una part intrínseca del que soc. Fins que el feminisme em va obligar a repensar-me com a dona, a repensar els esquemes culturals que havien determinat el meu lloc de segona en la societat de la qual vinc.

Vam néixer musulmanes i no en teníem cap consciència, no discutíem ni debatíem sobre què era ser o no ser una bona seguidora de Mahoma perquè al nostre voltant no hi havia res més que el que nosaltres érem. No es podia ser una altra cosa. Si de cas un mal practicant, però aquest era un privilegi dels homes, que seguien sent musulmans tot i beure alcohol, tot i fornicar com i quan volien, tot i sortir del camí recte de la religió. A les dones, en canvi, si fèiem el mateix ens expulsaven de la comunitat. I si fèiem molt menys que això. Si coquetejàvem, si seduíem, si no ens vestíem de manera discreta. Qualsevol cosa que féssim per provocar el desig ens convertia en unes fornicadores. Nosaltres érem responsables del desig de tots els homes del món, no pas ells. Es veu que ells no tenen cap domini sobre les seves pulsions o la seva conducta. Ells no poden evitar sentir-se pertorbats per una dona amb el cap destapat, que és una dona despullada, maquillada, amb robes estretes, una dona que es mostra obertament.

Per tot això el moment en què ens vam fer plenament conscients de la nostra «identitat» islàmica va ser el de reclamar els nostres drets com a dones, fent ben certa la dita de Rosa Luxemburg quan diu que qui no es mou no nota les cadenes. Vam començar a voler ser ben tractades i ens citaven la religió per recordar-nos que era un deure essencial que obeíssim els marits, els pares, els germans, els homes, donat que Déu havia establert per a nosaltres aquest destí. Insistíem a demanar respecte, que s’acabés la violència, el menyspreu, les normes salvatges que només ens regien a nosaltres i llavors ens van dir: «Si seguiu per aquí deixareu de ser musulmanes, no sereu considerades unes bones musulmanes». Allà va començar el xantatge de la pertinença: o acates les lleis del pare o no ets dels nostres. Exactament el mateix que els va passar a les primeres feministes en terres occidentals, que en reclamar els seus drets les expulsaven de la categoria de dona. ¿Quina mena de dona ets si demanes la igualtat entre homes i dones quan el que us ha definit de sempre és la vostra posició subalterna?

Quan vam voler anar a escola a aprendre a llegir i a escriure, a estudiar, a formar-nos i a tenir una idea del món que inclogués més que el tros de cel que podíem veure des del pati de casa, ens van dir el mateix. Els homes es van treure de la màniga que l’islam també prohibia l’educació de les nenes —cosa que no han promogut ni els corrents més retrògrades—, però quan no tens accés al coneixement de la lletra és més fàcil que t’enganyin invocant Déu. Si la veritable paraula de Déu ha establert que el meu testimoni val la meitat que el del meu germà noi, si jo heretaré la meitat que ell, si dec obediència al marit, ¿per què no afegir-hi que les dones tenen prohibit sortir de casa, treballar a canvi d’un salari, accedir a l’educació, conduir, prendre anticonceptius i tot el que calgui per tal de limitar-ne l’autonomia? Amb una religió que té inscrita de base la discriminació cap a la meitat de la humanitat —quina religió no la té?—, ¿per què no afegir-hi normes inventades pels homes contemporanis com si fossin ancestrals? Fet i fet, veient com n’és de masclista Déu, de ben segur que hi estaria d’acord encara que no s’hagi expressat de manera explícita sobre qüestions molt posteriors a l’aparició de l’islam.

Per això són vostès, senyors musulmans masclistes, els qui ens han posat en safata que qüestionem la seva pròpia religió. És la seva pulsió castradora i controladora el que ens ha permès a les dones veure tots els trucs de la baralla, totes les trampes. Si d’adolescent m’encarava amb el meu pare per reclamar el meu dret a treballar i ho justificava adduint que la primera esposa de Mahoma era una dona de negocis i rebia per resposta «Això és igual», aquesta experiència no em va servir per rescatar el «veritable islam», ara tan en voga en segons quins corrents de pensament, sinó per veure amb quina facilitat es poden establir sistemes sencers de normes per sotmetre les dones. No volien que ens eduquéssim perquè tenien por que això ens obrís els ulls a l’absurda realitat que vivíem i no ens deixaven treballar perquè no adquiríssim prou autonomia per decidir viure les nostres vides exactament com ens donés la gana. Aquesta és la gran amenaça de les dones que reclamen els seus drets: que surtin del tot de l’esquema en el qual han estat educades i on són unes perdedores de per vida.

Quan vam començar a tocar els límits del nostre petit món de dones i vam ser conscients de la nostra condició de musulmanes, quan ens vam moure, vam sentir el soroll metàl·lic de les cadenes. Va ser llavors que ens van amenaçar d’expulsar-nos de la casa de l’islam. ¿Que vols estudiar, treballar, allitar-te amb qui vulguis, fer el que et doni la gana?, i en aquesta última acusació, la de fer el que et doni la gana, hi havia la pitjor de les acusacions, la de la llibertat. Per això els discursos de sempre es van reinventar i ens van començar a dir que si volíem una llibertat sencera, sense condicionants, seríem com les «altres», les fornicadores, les heretges, les infidels, les putes, les pitjors dones. I aquest xantatge identitari es va redoblar quan vam marxar de terres musulmanes i ens vam instal·lar allà on l’islam no era la cultura hegemònica i va adquirir formes diferents, noves maneres d’ensenyar-nos a ser com cal si volíem continuar formant part dels «nostres».