EL RACISME ÉS UN MASCLISME
En tot el que he explicat fins ara hi ha un element que no he tractat: el racisme. Se’m podria replicar que el racisme contra els musulmans és una realitat i que sembla que escrigui des d’un lloc idíl·lic on les filles de famílies musulmanes poden dur a terme la seva revolta feminista sense preocupar-se dels embats del rebuig que pateixen en tant que «altres». Doncs no, tot això que he dit fins ara ho dic tenint molta consciència del fet que el meu feminisme pot ser instrumentalitzat per part de l’extrema dreta en contra meva. Que no esmenti la discriminació no vol dir que no l’hagi viscuda. Jo també he hagut de fer molt més que els meus companys no musulmans, no immigrants, per demostrar que valc el mateix. Jo també he hagut de conformar-me amb les feines que els autòctons no volien, he viscut la segregació administrativa que suposa no tenir ciutadania plena, he vist com insultaven persones properes pel seu aspecte, he entrat a botigues on m’han dit que no tenia prou diners per comprar-me la roba que hi venien, he vist la cara de fàstic que provocaven dones que m’estimo molt pel simple fet d’anar tapades. Encara ara m’envien al meu país cada dos per tres.
Fa molts anys que convivim amb discursos d’odi, discursos xenòfobs i racistes que fan una descripció grotesca de l’islam, carregada d’estereotips rancis i mitges veritats o mentides inventades. Molt abans dels atemptats de l’11-S, de l’11-M o dels més recents a França i Catalunya, ja ens sentíem dir que mai no podríem ser ciutadans europeus per la religió que portàvem d’origen. Per demostrar aquest essencialisme, els racistes sempre van a parar al mateix lloc: a la discriminació que patim les dones vingudes de terres musulmanes. Algun incaut podria pensar que les dones tenim molta sort de comptar amb la solidaritat de l’extrema dreta, que ells ens defensaran del masclisme i ens facilitaran l’emancipació i la conquesta de la llibertat sencera que desitgem. Però evidentment no és així, ja que el racisme només treu la qüestió de la discriminació de les dones per legitimar les seves postures, no pas per lluitar en favor dels seus drets. De fet la solució que proposen sempre és la mateixa: l’expulsió en massa, la restricció de l’accés a ajudes públiques encara que aquestes ens pertoquin per llei, la negació dels nostres drets ciutadans, tancar-nos en el prejudici segons el qual la nostra sang és incompatible amb les avançades societats occidentals.
Els racistes disfressats de feministes abunden, avui més que mai gràcies a les xarxes socials, espai d’impunitat quan es tracta de fer discursos d’odi i propagar-los. En aquest espai virtual el rebuig expressat amb virulència cap a qualsevol persona relacionada amb el món àrab-musulmà, encara que la persona en qüestió hagi nascut aquí, com els passa a tants fills de la immigració, ha augmentat de manera exponencial. Les crítiques a l’islam que es fan des d’aquests sectors no es basen en arguments fonamentats sinó que són simples proclames carregades d’ignorància, odi i tòpics repetits una vegada i una altra fins a semblar veritat. Les notícies falses també solen tenir com a protagonistes persones d’origen musulmà.
El rebuig i l’odi viscerals al moro existeixen i les dones també el patim, o especialment les dones. En la mentalitat del racista les dones que pertanyen a l’islam mereixen ser relegades a un lloc de segona, tant per la nostra religió com per la nostra procedència, de manera que totes aquelles considerades «dones musulmanes» acabarem doblement discriminades. I encara més, per mantenir la construcció tòpica segons la qual les dones som per defecte submises, l’extrema dreta s’esforça a fer-nos callar, a amagar la veu de les que ens hem posicionat en contra del masclisme, fan veure que no existim, ni nosaltres ni tota la llarga tradició de feministes laiques que han estat treballant des de fa dècades en els països musulmans. Els racistes no en parlen mai, de les militants que han pagat un preu caríssim per voler canviar les societats en què viuen, no fos cas que es produís una esquerda en el constructe tan ben muntat que tenen del subjecte «dona musulmana», format de subdesenvolupament, fanatisme religiós, submissió i conformisme. Malauradament no és només la dreta racista la que s’entesta a obviar deliberadament les veus contestatàries amb l’islam, darrerament també l’esquerra per motius diferents que explicaré més endavant ha caigut en aquest parany.
Davant del rebuig, moltes noies joves s’han situat en una posició autodefensiva: Us molesta la meva religió?, doncs seré més religiosa que mai; no voleu oratoris?, doncs obrirem tots els que puguem; us molesta el meu mocador?, doncs no només me’l posaré sinó que en faré bandera i propaganda i diré que és alliberador perquè així no pateixo les pressions sobre el cos que pateixen les dones occidentals.
A les noies que decideixen adoptar aquesta posició resistencial davant del rebuig, jo els diria: en què queda la teva llibertat d’elecció si tries condicionada pel que et diuen els racistes? Si no t’han tapat ni el pare ni el germà ni el marit, com és que permets que et tapi el xenòfob? ¿De debò que no hi ha cap altra manera de lluitar contra l’odi que assumint i adoptant de la teva cultura d’origen allò que és més perjudicial per a tu com a dona? A mi, certament, em sembla una nova trampa. Em sap greu haver-t’ho de dir, però si abraces la discriminació cap a la dona com a tret d’identitat per defensar-te del racisme t’estàs rendint davant de tots dos, davant del masclisme i davant del racisme. No t’equivoquis, el xenòfob ens vol tapades, submises, tancades en l’essència que ha inventat per a nosaltres.
Si en teniu algun dubte només cal que observeu la reacció dels homes musulmans davant la defensa aferrissada de la religió que fan algunes de les seves homòlogues femenines: aplaudeixen amb delit perquè ja no els cal imposar la seva llei, ara ja ens la imposem nosaltres soles com a mecanisme de defensa davant dels racistes.