LA MEVA RELIGIÓ, LA MEVA IDENTITAT

Aquella primera irrupció de l’islamisme en forma de predicadors o materials elaborats per la mesquita de la M-30 va tenir certa repercussió entre nosaltres perquè va entroncar amb un fenomen que ja vivíem: la crisi d’identitat, no saber qui ets ni què implica el teu origen, el fet de no ser ni d’aquí ni d’allà i trobar-te una mica perdut. Aquest és un fenomen natural que viuen els fills de qualsevol família immigrant. Hi ha un moment en què un és conscient de la importància del canvi geogràfic, un canvi que no només ens comporta millores econòmiques i laborals sinó una transformació tan profunda que podem afirmar que no som els mateixos que abans d’emigrar. Això ho copsem molt bé quan tornem «a casa», a la terra de la qual vam marxar, i descobrim que ens sentim més a gust en terres d’acollida que no en les que se suposa que eren les nostres. És un moment dur, de fragilitat extrema, de contradiccions, de prendre partit perquè no es pot viure amb un peu a cada cantó de l’Estret. Qui soc jo?, què és la cultura dels meus pares?, en què consisteix exactament?

A mi aquest moment de crisi em va servir per començar a escriure, per indagar fonts bibliogràfiques que il·luminessin la meva confusió, per debatre aquestes qüestions amb persones de confiança, per buscar referents que em poguessin servir de model. La qüestió religiosa, però, també hi era i la temptació islamista estava a l’abast: la proposta d’una identitat religiosa clara, ben definida, no pas com la relaxada dels nostres pares, una mena de manual d’instruccions del bon musulmà que definia tots i cadascun dels aspectes de les nostres vides. Als que havíem nascut al Marroc, quin era l’element que ens diferenciava dels nostres companys? Què ens caracteritzava de manera específica? Hi ha moltes coses: la llengua, el sistema de valors, la forma d’entendre el món i les relacions entre les persones, la gastronomia, la música, la dansa, la cultura en general. Però tot això pot semblar molt secundari, molt frívol, molt buit de significat si es col·loca al costat de quelcom tan poderós com la religió. És evident que l’islam també formava part d’aquest origen que ens plantejàvem i que volíem recuperar, d’aquesta singularitat que buscàvem. Resar cinc cops al dia, dejunar durant el Ramadà, la festa del xai, etcètera: la religió també vertebrava la nostra vida quotidiana, evidentment d’una manera diferent de la vida quotidiana dels nostres veïns. I de sobte aquest element va esdevenir més important que qualsevol altre. La religió es va convertir en un vector d’identificació, de significació, i vam començar a tenir la necessitat de presentar-nos davant dels altres en tant que musulmans, posant l’èmfasi en aquesta qüestió i no pas en altres.

Molts joves que en els països d’origen o en èpoques en què la qüestió identitària no tenia tant de pes haurien passat olímpicament de la religió —tema avorrit reservat a les persones grans, a qui pertoca ocupar-se de tot el que és transcendent—, ara, en canvi, es dediquen a buscar i rebuscar què vol dir ser musulmà, què s’ha de fer per ser un bon musulmà i com fer compatibles la seva religió amb la seva condició de ciutadans europeus. No és un fenomen natural, espontani. La reislamització de la joventut musulmana europea no és, ni de bon tros, un fet casual. Hi ha diversos factors que ens han portat a religionitzar-nos aquí i no pas als països d’origen. Sorgeix quan apareix la crisi d’identitat, però hi ha altres elements que fan que aquesta s’encarrili cap aquí i no cap a altres direccions. Per exemple, l’obsessió malaltissa dels mitjans occidentals amb la qüestió religiosa. Molt abans que els fills dels immigrants comencéssim a pensar-nos en tant que musulmans, ja ens preguntaven per la nostra religió. Molt abans que haguéssim trepitjat un oratori ja havíem hagut de donar explicacions sobre el missatge de Mahoma, cosa que en origen no els passava mai ni als nens ni als joves, de qui no s’espera un compliment rigorós dels preceptes i menys encara que tinguin uns coneixements profunds de la matèria. Qualsevol que repassi la premsa de la dècada dels noranta, quan vam començar a arribar, hi trobarà temes recurrents vinculats amb l’islam. I ara, quan es tracta la immigració marroquina o els seus fills ja no parlem de gairebé res més.

De tota la motxilla que portàvem d’origen, l’islam era la qüestió que més preocupava la societat d’acollida, el que més inquietava els gestors governamentals: l’obertura d’oratoris, els escorxadors halal, les nenes amb mocador a les escoles, etc. Puc entendre que el mitjans prestessin atenció a aquells temes que més neguitejaven la societat a la qual es dirigien, però cal tenir en compte que els qui érem tractats com a objecte d’estudi en aquelles notícies també llegíem els diaris, miràvem la televisió i escoltàvem la ràdio. Per això la fixació dels mitjans per alguns temes relacionats amb l’islam ha estimulat l’augment de la seva importància. Encara que no ho sembli, l’espai públic és el mateix per a tots, no n’hi ha un només per als «musulmans» i un altre per a la resta. I el fet que tan sovint la representació dels qui pertanyem a aquest àmbit de procedència sigui sempre i exclusivament en clau religiosa crec que ha fet augmentar aquesta consciència religiosa. Com podíem ser protagonistes, nosaltres? Com podíem sortir als diaris, a la televisió? Com podíem expressar el nostre fet diferencial? Doncs parlant de l’objecte més cridaner que havíem carregat a la maleta: l’islam. I a sobre als mitjans els agradava i el públic ho volia. Cosa certament sorprenent si tenim en compte que la societat occidental és cada cop menys religiosa. Nosaltres mateixos vam caure en la trampa de presentar-nos en públic com a musulmans i res més que musulmans. Era el que s’esperava de nosaltres. En certa manera, és una altra forma d’orientalisme: pensar que per als musulmans el més important és ser musulmà, que tots ho som i que ho som de la mateixa manera i que, a més a més, ser musulmà és una condició immutable.

Com a escriptora a mi m’ha costat molt esquivar aquesta imatge fixa: on jo presentava dones protagonistes confrontades amb entorns que els eren hostils, quan abordava la sexualitat, la violència, la injustícia, el pas del temps, els vincles familiars i un llarg etcètera, bona part dels meus lectors o dels periodistes que m’havien de definir hi veien representades «dones musulmanes». Que no vol dir que algunes de les dones que jo descric no ho siguin, però aquesta és només una de les tantes facetes que les defineixen i condicionen.

La reislamització, però, no és culpa dels mitjans, encara que hi han tingut un paper rellevant. Han contribuït, potser de manera inconscient, a donar més importància del compte a elements com el mocador, el burca o el burquini, però per descomptat el principal agent de reislamització ha estat el mateix islamisme. Si jo pateixo una crisi d’identitat i em trobo amb un discurs, ja mastegat i ben preparat, que em diu qui soc amb uns límits clars, és evident que tinc moltes possibilitats de comprar-lo a cegues. Més encara si no sé que hi ha molts islams i que ja m’han ficat al cap la idea que «l’islam és un».

L’islam és un concepte poderós, la unitat sempre ho és, i encara més en la religió de Mahoma, que va sorgir lluitant ferotgement contra el politeisme que es practicava a la península Aràbiga, i que té entre els seus principals dogmes la unitat de Déu. Que l’islam és un és una idea repetida sense parar però és mentida. L’islam va deixar de ser un tan bon punt va néixer. El mateix profeta es va contradir diverses vegades al llarg de la vida, a l’Alcorà s’hi afirma una cosa en una pàgina i la contrària en una altra. Per tant, per sort per als milions i milions de creients que hi ha a tot el món, l’islam és divers, obert a interpretacions, amb escissions i branques molts diferents que es consideren cadascuna la veritat única revelada, l’autèntic islam. Jo he descobert fa poc, després de buscar i rebuscar durant dècades, que moltes pràctiques de la meva família i del meu entorn, sobretot les de les dones, no es podrien inscriure dins del que ara es considera «veritable islam» sinó que més aviat semblen vinculades a pràctiques del sufisme, una branca espiritual que les tradicions més ortodoxes de l’islam consideren gairebé una heretgia.

L’islam no és u, ni de bon tros, però per assumir-ne la diversitat un s’ha de posicionar des de fora del marc del creient, s’ha de situar en el lloc de l’analista objectiu, de l’historiador, el científic o el pensador que no se sotmet als dogmes divins. Aquesta és la principal mancança que observo en els joves musulmans que fan bandera de la seva religió i que realment es creuen no només que hi ha un sol islam sinó que el seu és el veritable, que qualsevol altre que es desviï del seu és una distorsió provocada per la ignorància. Aquests joves defensen la seva religió amb vehemència perquè creuen que ells saben en què consisteix el veritable missatge diví. Fins i tot alliçonen les seves famílies i els diuen que no són bons coneixedors de les paraules de Mahoma perquè durant la major part de les seves vides s’han comportat com a ignorants. Aquests joves han llegit pensadors enlluernadors com Tariq Ramadan, que al lector no musulmà li sonarà poc però que té una influència enorme sobre els joves que practiquen l’islam a Europa: els explica que han de sortir de l’armari de la islamitat i reclamar els drets que els pertoquen com a musulmans europeus. Com que no han viscut en cap país musulmà, aquests joves no coneixen les conseqüències catastròfiques de viure en un règim on la religió no està separada del poder polític, ignoren, perquè d’altra banda ningú no els ho ha ensenyat, que la ciutadania comporta una domesticació de l’ordre religiós, que l’espai públic no s’ha d’articular sobre la base de la confessió religiosa de cadascú, i que la llibertat de culte no pot, de cap manera, supeditar els drets fonamentals de les persones, entre els quals el de la igualtat entre homes i dones.

Aquesta tongada de joves, més nombrosa que a la meva generació, és cada cop més activa i es presenta en societat en tant que musulmana. No només no els ha explicat ningú el problema que suposa religionitzar el debat públic, sinó que a més a més organitzacions polítiques, mitjans de comunicació i instàncies de tota mena els animen a explicar i defensar la seva particularitat. Un exemple ben clar és la reacció que es produeix després de cada atemptat. En comptes d’analitzar la geopolítica del terror, el complex fenomen del fonamentalisme violent, els funcionament de les seves organitzacions, els musulmans surten per representar el paper de musulmans, per explicar que l’islam no és això, que és pau i que el terrorisme no hi té res a veure. Els seus discursos es compren de manera acrítica, fins i tot quan menteixen descaradament, perquè sovint el que pregunta, en tant que no musulmà, no s’atreveix a qüestionar les respostes de l’entrevistat. Quatre consignes superficials per calmar l’ànim de la població en general i ja ho tenim tot solucionat. El resultat final és que la conseqüència directa dels atemptats és més presència de discursos proselitistes per escampar el missatge dels criminals que tenien com a principal objectiu, precisament, la propagació de l’islam en terres occidentals. És a dir, que als terroristes els acabem premiant amb allò que volien: més islam a la societat, als mitjans, a les institucions i sufoquem qualsevol veu discrepant que el critiqui, ara en nom de la islamofòbia. Perquè també hem comprat a ulls clucs aquesta falsedat: que els atemptats són fruit del rebuig que han viscut els musulmans pel simple fet de ser-ho. Cosa que és insultant per a la immensa majoria de musulmans que viuen a Europa, que en un moment o altre han sentit l’alè del racisme però a qui mai de la vida els ha passat pel cap venjar-se’n matant persones innocents.

Crida força l’atenció que aquesta reislamització —un fet no pas espontani ni natural, recordem-ho, sinó alimentat per l’islamisme des dels seus poderosos òrgans de propaganda— hagi estat comprada de manera acrítica per nois i noies però sobretot per elles. Les joves són actives a les xarxes socials, surten a reivindicar el seu dret a ser ciutadanes musulmanes però, en canvi, releguen a un segon terme les qüestions de gènere, o les supediten a la primera demanda que és el dret a tenir la seva religió. En aparença també reivindiquen a les dones i s’autodefineixen com a feministes, més encara després del boom actual del feminisme, però, ai las, sempre reclamen un feminisme que no depassa els límits de la religió. No és estrany sentir proclames com ara que l’islam és alliberador, que no només no hi ha cap contradicció entre ser musulmana i feminista sinó que el fet de ser musulmana ja vol dir ser feminista. Aprofitant la confusió sobre l’islam que hi ha per part de la població no musulmana i el soroll eixordador que fan els racistes quan elles fan aquesta mena d’afirmacions, la qual cosa sembla que encara les legitimi més, deixen anar falsedats com temples i les defensen de manera categòrica.

Més endavant parlaré del feminisme islàmic i de les expertes en islam que s’entesten a negar-ne la misogínia. Ara, però, voldria deturar-me en la idea tan estesa que la religió és identitat i que la identitat s’ha de mostrar externament. Tal com he explicat, la crisi d’identitat pot fer que ens agafem a la religió en ser aquest l’element més evident i concret del nostre origen, però ja he dit que no és un fet espontani que els nois i noies joves necessitin vertebrar la seva identitat en relació amb les seves creences. La identitat es configura al voltant de moltes altres qüestions i les creences tan sols són això, creences, coses que pensem, no pas coses que ens defineixen. Crec en Déu és una cosa que faig, no una cosa que soc. En la tessitura actual, però, aquests joves canalitzen la necessitat de definir clarament la seva identitat, ja híbrida, gràcies a l’àmbit religiós, que, d’altra banda, els dona pertinença grupal. Això no ho trobo estrany encara que no sigui espontani i estigui mediatitzat per discursos que a ells els arriben per mitjans diversos. El que resulta més estrany és que siguin les noies les que abracin acríticament aquesta adscripció identitària.

Un dels nuclis durs de la crisi d’identitat de les filles està estretament vinculat amb la nostra condició de dones. Ens sentim més migpartides que els nois perquè en la societat d’acollida hi tenim molt a guanyar, tot un seguit de drets que les dones del lloc han conquerit durant segles de lluita i dels quals nosaltres, per la drecera de l’emigració, ens podem beneficiar. Les primeres a arribar, als anys vuitanta, no vam tenir cap dubte del privilegi que suposava aquest canvi. Però les noves generacions qüestionen la validesa d’aquestes conquestes. Davant la cruïlla d’haver de triar entre les tradicions d’origen i la religió que els té reservat un lloc de segona com a dones, d’una banda, i la societat democràtica, en la qual gaudeixen d’igualtat legal i una no gens menyspreable igualtat social, tot i el camí que encara falta per recórrer, de l’altra, opten per la primera. Entenc que és difícil fer el pas de trencar amb la pròpia religió, tot i que sigui evident que és un sistema inventat per dominar les dones. Però és que actualment les noies no només no trenquen amb l’islam ni el releguen a l’àmbit estrictament personal sinó que en fan bandera, en neguen el masclisme i el reivindiquen com a element identitari.

La paradoxa d’ara és que trien, diuen que lliurement, el mocador, el vel dels vels, com a emblema, estendard i insígnia d’aquest islam postmodern. Remarquen per activa i per passiva que no les obliga ningú a tapar-se i obvien que les pressions sobre el cos es poden transmetre de formes molt subtils, que el fonamentalisme islàmic també hi entén d’algoritmes i que l’adoctrinament en les velles presons ara apareix en revistes de moda i en els espais més avançats de representació. Els missatges islamistes ja no els difonen barbuts que fan por, o no només. Resulten infinitament més efectius personatges seductors que modulen un discurs ple d’ambigüitats i de trampes dialèctiques per convertir en atractiu el sistema que havia reclòs les nostres mares. La cortina al mig del pati és ara un nombre infinit de dones guapes i sofisticades amb milers de seguidors a les xarxes que posen per a les càmeres dels mòbils o es fan selfies estudiats per plasmar la millor imatge d’un islam que sembla molt diferent del d’aquelles àvies desdentades i amb la pell colrada pel sol que ens amanyagaven de petits. A Instagram abunden les hijabistes, dones que es retraten sense parar amb els seus mocadors col·locats amb precisió. Abracen el pitjor de la modernitat líquida i virtual, el narcisisme, però no s’encaren amb el significat del símbol que ostenten.

Per defensar la seva tria diuen que elles escapen a la pressió salvatge sobre els cossos de les dones occidentals. De seguida desenterren una frase que va fer cèlebre l’escriptora i sociòloga marroquina Fatima Mernissi: «la talla 40 és el burca de la societat occidental». I amb això ens volen convèncer que el mocador les rescata del poderós engranatge publicitari de control i censura dels cossos occidentals, dels estrictes cànons de bellesa on l’excés de pes és un delicte. Aquesta idea és enlluernadora. Ens podrien fer creure que les filles de famílies musulmanes escapem a aquestes pressions, però és una simple falsedat. No per tapar-te els cabells deixes de sotmetre’t a les normes estrictes sobre la teva anatomia. No per portar un tros de tela al cap estàs protegida d’aquesta altra manera de sotmetre les dones. No, tot al contrari, acumulem i redoblem les pressions. No he vist més preocupació pels cabells que la que tenen les dones amb mocador. Només cal que feu una ullada a qualsevol de les hijabistes amb més seguidors a les xarxes: el seu aspecte físic és una obsessió constant, s’enterren sota capes i més capes de pintura per demostrar que ho poden ser tot, guapes i amb mocador, musulmanes i a la moda. En realitat el que fan és sotmetre’s a dos patriarcats simultanis: el de la dictadura estètica occidental i el del mocador islamista.

Som davant d’un fenomen molt postmodern. Dir que una cosa no és el que és. L’islam no és masclista, encara que els seus textos siguin un reguitzell de normes per sotmetre’ns. El mocador no només és triat lliurement, negant la realitat de les enormes pressions sobre els cossos que pateixen les dones musulmanes, visquin al Marroc o a qualsevol barri d’Europa, sinó que se’l descriu com un objecte empoderador i de resistència identitària.

Puc entendre que quan una cosa se t’imposa bé has de buscar la manera de justificar que acceptes «lliurement» aquesta imposició. Ho sé perquè jo també vaig portar un mocador imposat, molts anys després d’aquella temptativa infantil que la directora de la meva escola va frenar. Tenia vint anys i m’havia casat (una altra imposició de la qual és impossible escapar) i tant la meva família com la del meu marit, que vivia al Marroc, van sotmetre’m a una intensa campanya per convèncer-me de la necessitat de no anar «despullada» pel carrer. És a dir, sense mocador. Vaig negar-me tan rotundament com vaig poder però el xantatge es va fer insuportable. Vaig dur mocador una temporada i va ser la pitjor època de la meva vida. Sentia que m’havien aniquilat com a persona, que m’havien anul·lat del tot. M’avergonyia de mi mateixa i m’avergonyia presentar-me amb aquella tela damunt del cap davant dels qui coneixia de tota la vida. Era perfectament conscient que aquell mocador em tancava moltes portes professionals i condicionava la meva relació amb els no musulmans i això encara m’enfonsava més en la tribu, impedint que en pogués sortir. Vaig intentar posar-me’l de manera diferent, que no semblés aquella presó de tela asfixiant i humiliant. Què havia de dir si em preguntaven per què el duia?, que l’havia triat jo?, que era un símbol identitari i no pas religiós?, que per què no us fiqueu mai amb les monges que també van amb el cap tapat?, que sou uns racistes?, que em discrimineu pel que soc i el que és la meva religió? Em penso que no vaig caure mai en aquesta mena de falsedats però no és estrany que en patir una humiliació que no podem defugir ens l’apropiem i la reivindiquem com el que no és.

Però ara la cosa va més enllà de reclamar el dret a portar el que vulguis damunt del cap, el corrent majoritari actual consisteix a dir que la meva religió és la meva identitat i la meva identitat l’he de mostrar externament o no soc res: em poso el mocador i amb molt d’orgull. Quan he tingut ocasió de comentar aquesta qüestió amb alguna jove li he fet una pregunta que encara no ha aconseguit contestar-me ningú: per què tu i només tu has d’abanderar la identitat musulmana? Per què has de ser tu qui ha de visibilitzar l’islam en la societat occidental? Per què tu t’has d’amagar els cabells però el teu germà no? Per què ells no han de mostrar la seva identitat allà on van? Doncs perquè ells són homes i tu no. Perquè són ells els qui ens van imposar el deure de tapar-nos per ser considerades dignes.

Poseu-m’hi tots els filtres que vulgueu, al mocador, feu-me’l tan fashion com us sembli, poseu-lo a la portada de Vogue, a la model més espectacular del món, feu-me’n atractius equipaments esportius, reconvertiu-lo i blanquegeu-lo tant com vulgueu, al final sempre serà el mateix: el vel de sempre, la cortina al mig del pati, la nostra dignitat de dones posada en dubte, el símbol d’un sistema sencer de discriminació i d’opressió del qual el mocador és la punta de l’iceberg. Si el mocador és identitat, és la identitat del masclisme, no pas la identitat de les dones.