L’ISLAMISME O COM ENS PERSEGUEIX LA TRIBU

Me’n recordo de l’entusiasme dels primers temps de viure en terres occidentals a finals dels vuitanta. Tot era una descoberta, un món sencer de possibilitats s’havia obert davant nostre després d’emigrar. Tot estava per fer i tot era possible o així ho crèiem llavors. Per a moltes dones, per a la majoria de filles de la immigració marroquina, venir a viure aquí va suposar fer miques la cortina al mig del pati. Caminar pels carrers sense ser jutjades, sense que les nostres passes fossin comptades. Trepitjar mercats, botigues, escoles i hospitals, saber-nos lliures de l’escrutini del control social. De famílies musulmanes com les nostres n’hi havia poques, ens coneixíem entre nosaltres però la dimensió de la ciutat, encara que fos petita, no permetia que ens vigiléssim les unes a les altres, o no amb la persistència i la intensitat del poble d’origen d’on veníem. En aquells anys moltes dones es van treure el mocador, es van posar faldilles en comptes dels vestits llarguíssims que acostumaven a portar abans; algunes van gosar dur-les per sobre dels genolls, o gairebé, d’altres van adaptar les vestimentes «cristianes» —bruses i faldilles en comptes de gel·labes— a allò que consideraven decent, no ensenyar més del compte. Però tot i així aquest «no ensenyar més del compte» era força relaxat. Les que conservaven el mocador, perquè ja el duien al poble polsegós que havien deixat enrere, se’l nuaven sota la barbeta sense amoïnar-s’hi gaire i sovint se’ls entreveia un tros de cabells damunt del front. El mocador no era una cotilla estricta ni tenia la funció d’esborrar aquest element tan important de la identitat individual que són els cabells. Sobresortien de les teles estampades i alegres i ningú s’escandalitzava.

Les dones eren boniques així, aquells mocadors no les enlletgien ni les desposseïen del seu propi cos, tot i que la norma deia que se l’havien de posar. La norma tradicional no estipulava que qualsevol dona, a qualsevol edat, s’hagués de tapar el cap. El que deia era que les casades, les dones d’altri, l’havien de portar. «Dona d’home porta mocador», solien insistir. Però ningú es molestava a explicar si el mocador havia de ser d’un o altre color, cenyit o deixat anar. Tot això encara no ens havia arribat. Ja és curiós que fos en terres europees on vam entrar en contacte amb els corrents ideològics conservadors i fonamentalistes, alguns reaccionaris, que en els últims temps han penetrat tot el col·lectiu de musulmans que viuen a Occident, uns corrents contra els quals no hi ha cap mena de vacuna i que ara ja comencen a ser considerats representatius.

Al principi, quan encara hi havia poques famílies aquí, les dones van traspassar les cortines, algunes les van esquinçar del tot. Van fer coses com ara treballar fora de casa, van començar a tastar la poderosa mel de la independència, van descobrir que eren capaces de fer el que sempre els havien dit que era impossible. Per a algunes la revolució era sortir cada dia a portar els nens a escola, perquè venien d’un lloc on no gosaven ni treure el cap per la finestra. Per a altres, el gran canvi va venir del fet de guanyar els propis diners, ja fos treballant per a altres, ja fos enduent-se feina a casa. Encara puc ensumar l’olor de la cola mentre enganxàvem retalls de pell de bosses fins a les tantes de la matinada, encara noto el tacte de les capsetes de cartró per a bijuteria. Altres feien «unes hores» de neteja aquí i allà. Moltes dones van entendre el poder extraordinari de l’emancipació i van animar les filles a anar més enllà dels límits que els havien imposat a elles. Algunes van defensar de manera aferrissada la necessitat d’educar-se, de tenir uns estudis per aconseguir «un bon lloc». Havien vist amb els seus propis ulls com la dependència les feia fràgils i vulnerables a les inclemències del poder masculí.

Aquesta revolució silenciosa es va esdevenir sense escarafalls, sense manifestacions ni pancartes, es va produir a foc lent, passa a passa, de vegades amb les mares dissimulant els seus veritables anhels de progrés i prosperitat per a les filles. Vam ser moltes les que vam anar fent feina de formigueta per anar guanyant un terreny que cap de les dones que ens precedien no haurien ni imaginat poder trepitjar. Jo mateixa vaig batallar durant anys per tenir allò que més m’ha servit per nodrir-me com a persona, per cultivar amb consciència plena l’exercici de la meva llibertat, per dotar-me dels recursos necessaris per defensar-la amb dents i ungles dels mecanismes alienants que volien convertir-me en ciutadana de segona. L’instrument de l’educació. El més poderós de tots, el més revolucionari. Per això ens han restringit el dret a educar-nos, a accedir al coneixement, al pensament, a les idees diferents de les de la tradició que ens transmeten. És una veritat òbvia i molt repetida però continua sent del tot vigent: sense educació no hi ha llibertat.

Sé de primera mà què suposa haver-te de barallar per continuar accedint al coneixement. Era molt feliç a l’escola; aprendre coses noves, expandir els límits del meu món em feia sentir veritablement lliure. I llegir, és clar, llegir i descobrir infinitat de dones diferents a través de la literatura, veure escrit el seu malestar, allò que no es podia explicar. Pensar, qüestionar, veure el món des de fora del món que havia viscut, entendre’l des de fora. Mentre vaig ser petita estudiar no va ser un problema, però quan vaig convertir-me en una «dona» el meu pare va començar a posar objeccions. Llavors fèiem EGB i ja alguna nena de setè o vuitè que havia complert els catorze anys desapareixia misteriosament de l’escola. Una mica més tard la trobava pel carrer, amb mocador de dona casada i, al cap de poc temps, empenyent un cotxet. Crec que va ser aleshores quan el pare va començar a dir-me: «Aquest any és l’últim». I a mi m’aterria la idea de deixar d’anar a escola, un lloc on em sentia a gust, a vegades més a gust que a casa.

Des de setè d’EGB i fins a primer de carrera, l’amenaça sempre era la mateixa: «Aquest any és l’últim». Perquè una cosa era treure bones notes i anar bé en els estudis i una altra de ben diferent començar a fer vida de noia adolescent «cristiana». Una cosa era memoritzar les ensenyances que rebia i una altra tenir accés a idees revolucionàries que em portessin a posar en dubte el sistema en què havia crescut com a dona. Ja es veia que amb tots aquells coneixements que estava rebent i amb l’experiència que estava vivint no em conformaria amb els límits imposats a la meva mare. Van ser temps de dissimular, de no dir obertament que volia ser lliure. Els meus companys de classe poc que ho sabien, que aquesta era la meva situació, que allò que per ells era un «pal», allò que els feia mandra i no valoraven, per mi era un autèntic luxe. Un luxe al qual em vaig aferrar com si m’hi anés la vida, perquè en realitat sí que m’hi anava la vida.

L’educació és perillosa, l’educació de qualitat ens fa crítics, conscients, irreverents i poc dòcils. Els caps d’aquelles primeres famílies se’n van començar a adonar, que era perillós que les noies anessin a escola. I encara més quan en vam ser més, quan van arribar moltes més persones del nostre país i les estructures del control social d’origen es van traslladar i rearmar aquí.

Van passar tres coses de manera simultània: la primera és que les filles de les primeres famílies vam créixer i vam començar a ser «dones», amb la qual cosa vam esdevenir un problema; la segona és que van arribar molts més marroquins i això ens va obligar a repensar-nos en relació amb el nostre origen ja que quan vam haver de tornar a ser part del grup, de la comunitat, ens vam adonar de fins a quin punt havíem canviat; i la tercera és que van aparèixer corrents de l’islam més rigoristes, més literalistes, que venien a recordar-nos que estàvem del tot equivocats en la manera tan relaxada de practicar la nostra religió i a prevenir-nos dels perills de la societat occidental, oberta, promíscua, adoradora de falsos ídols i un llarg etcètera.

L’islamisme —se’n digui fonamentalisme, se’n digui integrisme, se’n digui com es vulgui— és un conjunt de corrents dins de l’islam que existeixen des de fa un parell de segles com a mínim, tot i que depèn de com es defineixi el concepte. En tot cas, parlem sempre de moviments que es dediquen a posar en dubte, desacreditar o perseguir la manera com és practicada la religió en un àmbit determinat partint de la creença que aquesta pràctica s’ha allunyat massa de l’islam original i que, per tant, ha esdevingut un fals islam, amb massa innovacions i practicat de manera massa relaxada. Tornar al veritable islam és l’objectiu prioritari de qualsevol islamista, tot i que hi ha moltes maneres de perseguir aquest objectiu. L’islamisme violent, per exemple, creu que s’han de fer servir tots els mitjans necessaris, fins i tot l’assassinat de persones innocents, per imposar el retorn a l’islam autèntic. Règims com el de l’Aràbia Saudita o l’Iran utilitzen els mecanismes de l’estat, de l’organització política, per fer que una societat sigui «veritablement» musulmana en la seva totalitat, imposant les normes que, diuen, són les de l’islam original. Però també hi ha persones que de manera individual fan un esforç per acostar-se al màxim a les ensenyances suposadament originàries del profeta.

Què té a veure tot això amb el tema que jo tracto aquí, el de les dones i els seus drets? Doncs en el fet que una de les principals obsessions de la majoria d’aquests corrents són les dones, i els seus cossos, i han fet tot el possible per frenar-ne l’avenç. Al meu entendre, la revifada i l’auge de l’islamisme no s’explica sense els canvis substancials que han protagonitzat les dones els darrers temps, sigui en origen, sigui aquí.

Quan ja feia uns anys que les famílies marroquines havíem arribat, es va obrir un oratori al barri, de sobte ens vam trobar amb «experts» en religió que ens van començar a dir que no practicàvem l’islam com l’havíem de practicar. Ens van dir que no podíem consumir carn sacrificada com si res, que no podíem relacionar-nos amb els «cristians» sense prendre les precaucions necessàries, que no ens hi barregéssim gaire o ens podrien portar pel mal camí, que les nenes, encara que fóssim nenes, havíem de començar a tapar-nos. Recordo amb claredat el primer cop que em van fer sentir una vergonya terrible del meu propi cos: vaig anar a l’oratori amb una faldilla de vellut que m’havien regalat, una faldilla que quedava una mica per damunt dels genolls. Duia leotards i estava molt contenta del meu nou look, però quan vaig entrar als baixos que feien de centre de culte, un local cobert de moqueta grisa, l’imam em va obligar a tornar a casa. Que anés a canviar-me, que quina vergonya venir així vestida a la mesquita. I la vergonya se’m va enganxar al cos i va trigar dècades a marxar-me’n.

Aquell imam també ens va dir que cantar no estava bé, que la música era perniciosa, que si dèiem una mentida Déu es passaria quaranta dies sense escoltar les nostres pregàries, que si volíem guanyar punts per anar al cel valia més que comencéssim a portar mocador. Però ara el mocador ja no era aquell que es nuava sense gaires preocupacions sota la barbeta, o fins i tot darrere el clatell quan t’estaves a casa. Ara el mocador havia de ser una cotilla estricta que no deixés anar ni un sol bri de cabells, que emmarqués amb precisió l’oval del rostre i que es tanqués ben tibant arran de gola. Així va començar l’era de l’imperdible, un invent molt occidental que, en canvi, ha servit per establir una nova i rígida presó per a les dones musulmanes d’arreu del món. Amb el tacte fred d’un imperdible arran de la delicada pell del coll és impossible que el mocador marxi de lloc, que rellisqui casualment i deixi al descobert els teus cabells, font de tots els conflictes, motiu de desordre universal.

Ara és difícil trobar una dona amb mocador que no el porti ajustat de manera estricta, i aquest petit instrument de subjecció, l’imperdible, s’ha convertit en el símbol de l’auge de l’islamisme, en sigui o no conscient la dona que el porta. El cap de les dones, els seus cossos, s’han convertit en la bandera d’aquests moviments que reclamen tornar a un islam que ningú sap si va existir mai. És una religió que s’oposa a la llibertat de pensament, a la pràctica individual fonamentada en la pròpia consciència. S’encara i lluita, a més a més, contra totes les formes tradicionals d’islam en nom d’una puresa inventada, una mica a la manera dels supremacismes, només que en aquest cas el supremacisme és el fet de ser musulmans, de tenir aquesta religió. L’islamisme, en aquest sentit, és perillós perquè desarrela el practicant. L’aparta de l’entorn on viu i el situa en una posició de confrontació amb aquest, ja siguin les llibertines societats occidentals, ja siguin aquelles societats musulmanes que han abandonat el «veritable islam» i s’han deixat contaminar per elements externs i han traït el missatge de la revelació.

L’islamisme que posa bombes, que atropella vianants i utilitza la violència és extremament minoritari. A la majoria dels musulmans que conec, combreguin o no amb aquests corrents, no els ha passat mai pel cap emprar la violència contra aquells que no comparteixen les seves creences. Però això no significa que l’islamisme sigui innocu. És perillós perquè ens diu que l’ordre de l’islam és el superior, i que ho està per damunt de qualsevol altre, incloent-hi el democràtic; és perillós perquè ens insta a definir-nos i a manifestar-nos públicament no com a ciutadans sinó com a creients d’una religió particular. També és perillós perquè és supremacista, postula que els musulmans som millors que els altres perquè a nosaltres ens ha estat revelada la veritat i la resta del món, en canvi, anirà de dret a l’infern. Ens insta a ser musulmans tothora, a considerar secundàries les normes que regeixen les societats en les quals vivim si no són les del «veritable islam», tant és que aquestes societats siguin les d’acollida dels immigrants com les dels països d’origen, si s’han desviat massa de la norma.

Quan es van obrir els primers oratoris ja van aparèixer aquests corrents. Ens van prohibir el que no ens havien prohibit ni les nostres pròpies famílies, que no eren precisament la personificació de la modernitat, i ens van explicar molt clarament que pertanyíem a la Ummah islàmica, la gran comunitat formada per tots els creients de l’autèntica religió. És a dir, ens van presentar una mena de nacionalislamisme: ser musulmà és més important que ser del lloc concret on vius. I al damunt ens van avisar que seríem perseguits, discriminats, que a terres occidentals ens intentarien apartar del camí correcte, perquè l’autèntic islam sempre ha tingut enemics i encara més ara que és la religió que més creix a tot el món. Si no ens deixen obrir mesquites, si no podem construir minarets, si volen destapar les nostres dones, és perquè l’islam s’està propagant sense gaire resistència. ¿Com no s’ha de propagar la veritat revelada per Déu mateix? La idea conspiranoica que les crítiques a la religió venen donades pel seu èxit, per la seva capacitat d’atraure nous adeptes, és força habitual. A les xarxes socials abunden els vídeos protagonitzats per dones que s’han convertit a l’islam que prediquen les virtuts de la nova religió descoberta, que es queixen de la persecució que viuen pel fet d’haver abraçat la religió veritable, dones que relaten ben eloqüentment els canvis vitals que han experimentat després de jurar fidelitat a Mahoma. No han viscut mai en terres musulmanes, no saben què és ser educada des de ben petita en aquest patriarcat religiós, però relaten de manera fervent que l’islam les ha alliberat, que així són més felices. És clar, lluitar contra el masclisme és molt cansat i feixuc, gestionar la llibertat és una feinada, renunciar-hi i abraçar un règim de sotmetiment és una opció clàssica. No cal llegir Erich Fromm per adonar-se que tan sols es tracta d’una manera d’escapar de la llibertat, de defugir l’ansietat que provoca. O potser només és una frivolitat més dels temps presents: hi ha qui s’aficiona al ioga i a la meditació i hi ha qui decideix fer-se musulmana.

El cas és que els corrents islamistes fa anys que estan entre nosaltres i ni tan sols els que procedim de famílies musulmanes ens n’havíem adonat. Sense conèixer la història de l’islam, sense saber que hi ha maneres molt diverses d’entendre’l i sense ser conscients de la importància fonamental que té la separació entre religió i estat, és difícil que els joves musulmans d’avui puguin distingir el discurs musulmà del discurs islamista.

A finals dels vuitanta i a principis dels noranta van arribar imams amb barbes llargues que ens van construir una presó enlluernadora feta de promeses de paradís i recompensa divina. No van venir sols. Ja llavors corrien per la mesquita de la M-30 de Madrid, construïda amb capital saudita, llibrets editats en castellà que explicaven als nens què volia dir ser bons musulmans, compendiaven les històries exemplars dels profetes i els valors fonamentals d’un sistema de creences que crèiem propi i era aliè. És un exemple que demostra que l’educació es pot girar en contra de la llibertat, del lliure pensament i de l’autonomia personal; quan l’educació serveix per adoctrinar, per amarar-nos d’una retòrica alienant que ens convenci de la necessitat de renunciar a la nostra pròpia llibertat.

Vaig viure amb intensitat aquella època. Era una nena i el missatge enlluernador de la «veritat» em va fascinar. Fins al punt que vaig voler ser no tan sols una bona musulmana sinó una musulmana exemplar, per la qual cosa vaig decidir posar-me mocador. No sé si tenia dotze o tretze anys, potser una mica menys. Un mocador amb imperdible, és clar, i blanc, auster. Ja m’havien explicat que si em tapava però ho feia amb colors llampants que cridessin l’atenció, si en comptes de dissimular-me, em feia encara més visible, la cosa no servia de res. Vaig anar a escola amb la tela blanca damunt del cap morta de por perquè sabia que provocaria sorpresa entre les meves mestres i els meus companys. I va ser tant així que la directora em va cridar a files. A mi que no m’havien hagut de renyar mai, ara em reclamaven al despatx de la directora. No recordo les paraules exactes però va deixar-me molt clar que amb mocador no podia anar a escola. Vaig sortir plorant, indignada. Era una dona forta que s’encarava amb els pares marroquins quan es tractava de defensar els drets de les nenes (i els dels nens, massa deixats de la mà de Déu), i llavors no va titubejar gens ni mica. Sort en vaig tenir! No li agrairé mai prou que m’imposés aquell límit. Gràcies a això no vaig cavar-me la pròpia fossa abraçant la presó de l’islamisme.

Ara que veig com tantes nenes, cada cop més petites, van a escola amb mocador, m’adono que l’actitud de la directora va ser de molta valentia. No tenia cap obligació de posicionar-se d’aquella manera, podia haver pensat que valia més respectar la cultura de cadascú, que s’havia d’anar amb compte de no ofendre els practicants d’altres religions, però no va caure en aquest relativisme. Ni ella ni altres mestres de l’època que venien d’una llarga lluita pels seus propis drets com a dones i volien que les que acabàvem d’aterrar també els tinguéssim. Van batallar sense arronsar-se gens per la nostra escolarització, per les nostres excursions, per la natació, per la nostra participació en tots els àmbits. Tant els feia la cultura d’origen, la igualtat era un dret universal. Ara aquelles mestres serien acusades de ser unes feministes blanques occidentals que volen dominar les dones d’altres procedències, les acusarien de ser opressores.

Jo em pensava que les mestres eren així a tot arreu però és evident que no. Després d’un parell d’escàndols mediàtics protagonitzats per pares que sotmetien les institucions educatives a un xantatge —sense mocador no portarien la nena a escola—, obviant l’obligatorietat d’educar els fills, la realitat va ser ben diversa. Sense una norma general que el prohibís, l’ús del mocador en les nenes es va convertir en una qüestió de pràctica individual. Les mestres que decidien enfrontar-se a les famílies per aquest tema no tenien al darrere cap llei que els donés suport i eren elles soles les que prenien el risc de ficar-se «on no els demanen». En l’actualitat la cosa ha empitjorat, als instituts les noies amb mocador són majoria i a la primària, fins i tot al cicle infantil, n’hi ha cada vegada més.

El cas és que van coincidir en el temps les tres coses: la pubertat de les filles dels primers immigrants, l’arribada de més famílies marroquines i la dels corrents fonamentalistes. Les poques llibertats que havíem conquerit i els nostres anhels d’emancipació es van posar en dubte. El control social es va importar i les velles estructures es van tornar a articular sobre nosaltres. Moltes dones que s’havien destapat es van tapar, algunes famílies van començar a ser més estrictes amb les nenes per tal d’acostumar-les, des de petites, a ser «dones musulmanes». Ara ja no es podien esperar fins que fossin dones casades, s’havia d’educar en l’islam de manera més fèrria perquè les temptacions de l’entorn immediat eren enormes. Se’ns van imposar les velles i noves pressions, les de la tradició que dúiem d’origen i les d’aquells nous corrents. Al meu barri es va obrir un segon oratori, més gran i amb cara i ulls, i van començar a passar-hi alguns predicadors. En recordo un, no perquè assistís a la mesquita, que no estava pensada per a les dones, sinó perquè no tenint-ne prou amb el sermó que havia deixat anar als feligresos que l’havien anat a veure, es va dedicar a vendre cintes de VHS en les quals sortia ell mateix repetint les consignes. Duia una barba llarga, el bigoti afaitat i un mocador estrany damunt del cap. Gairebé tot el seu discurs s’articulava en relació amb una sola qüestió: les dones i els perills que suposava deixar-les anar massa a la seva, que es vestissin com volguessin, que provoquessin el desig dels homes, que fossin impúdiques. Qui sap si no era un simple fetitxista, perquè no deixava de parlar de les sabates de taló de les noies, del soroll que feien quan caminaven, de com atreien les mirades dels homes. Ho explicava amb tal excitació que agafaven ganes de posar-te’n unes i començar a repicar allà mateix, al mig del menjador de casa.

Malgrat tot, aquells encara eren temps d’esperança, encara no havia calat la idea que els musulmans immigrants havien traït l’islam. O no del tot. Perquè el discurs d’aquell imam va crear certa polèmica entre les famílies marroquines de la ciutat. Molts pares respectables es van enfadar amb ell perquè gosava posar en dubte la seva autoritat, la seva manera de governar la pròpia família. Algunes dones també es van queixar i la seva queixa també es va fer explícita a dins de l’oratori: ¿qui era aquell home per ficar-se amb les dones que no eren la seva? I és que molts dels pares que van assistir a la xerrameca d’aquell imam venien d’una zona del Rif on estava molt mal vist que algú s’immiscís en els assumptes particulars d’una família qualsevol. A més a més, els corrents islamistes tenien molt mala fama al Rif, eren vistos com a sospitosos, potser perquè s’oposaven a la forma de vida que impera a la regió, més allunyada de l’ortodòxia que prediquen els clergues, amb pràctiques més espirituals, sobretot en el cas de les dones. Recordo que el meu avi, per exemple, dels Germans Musulmans en deia Lladres dels Musulmans per un joc de paraules entre l’expressió en àrab ihwan al-muslimin i la rifenya ihuanen n-muslimin.

Als més joves tampoc no ens va seduir el discurs del predicador. Era massa carca, massa restrictiu en tot, massa evident. Nosaltres abraçàvem la modernitat i allò que ell deia no hi tenia res a veure. I així va ser com els islamistes van aprendre a fer-se atractius per als moderns musulmans europeus i van canviar les seves estratègies de propaganda, sobretot gràcies a l’eclosió d’internet. Van suavitzar aquelles qüestions que podien generar polèmica en la societat d’acollida: ja no ensenyaven quin era el millor mètode per pegar a les dones sense deixar-les marcades, ja no deien tan clarament que les dones devem obediència als homes, ja no s’oposaven directament a certs drets establerts per llei. Però mai no han deixat d’obsessionar-se amb el problema que suposem, mai no han deixat de fer pressió sobre les nostres vides, els nostres cossos i la nostra sexualitat. Els islamistes s’han adaptat al medi i ara articulen els seus missatges opressors en clau de modernitat, de drets humans, de justícia universal, fins i tot de feminisme. I no ho han fet sols, és clar, al darrere hi tenen el poder de les grans dictadures del Golf, els pensadors contractats a les universitats més avançades del món. Ja no els cal que els fidels s’acostin a cap oratori fosc, les seves prèdiques tenen infinitat de mitjans de difusió, des dels canals per satèl·lit fins a mitjans europeus on poden escampar el seu patriarcat religiós sense cap resistència, ni tan sols per part de l’esquerra suposadament laica. Abunden les imatges de polítics a la caça del «vot musulmà» fotografiant-se amb imams islamistes de barbes llargues i vestits blancs o les de dones ben emmocadorades. És la democràcia, en diuen, la diversitat, el respecte, i jo no sé si riure per la ingenuïtat amb què compren uns corrents que són l’equivalent a l’extrema dreta o plorar pel cinisme de qui és capaç de vendre’s l’ànima al diable.

Sí, ara mateix, com en una espiral retrògrada inesperada, passa el que no m’hauria imaginat mai quan als anys noranta escoltava el discurs d’aquell barbut enfurismat amb les dones, passa que l’islamisme penetra sense resistència entre les consciències dels joves musulmans, sobretot entre les d’elles, i em deixa amb l’amarga sensació que tot allò que havíem guanyat s’ha perdut en un tres i no res.