FEMINISME ISLÀMIC, DECOLONITZACIÓ ISLAMISTA I ALTRES ENGANYIFES

El 2005 es va celebrar a Barcelona el primer congrés de feminisme islàmic. Me’n vaig assabentar perquè un parell de companys de feina hi van assistir i m’ho vaig mirar com una cosa curiosa, una mena d’exotisme que no acabava d’entendre. S’hi van reunir expertes del món musulmà que volien donar a conèixer la seva lluita contra el masclisme des de dins de l’islam. Això a simple vista sembla un avenç important: que les dones siguin elles mateixes les que tinguin accés als textos fonamentals de la religió i els reinterpretin des d’una perspectiva de gènere, que busquin en aquestes fonts elements per lluitar contra el masclisme i el patriarcat. D’entrada és evidentment positiu que les dones que professen una determinada religió mirin de defensar-ne una visió que posi en primer terme les seves necessitats, que en comptes de perpetuar la violència contra les dones, la posi en dubte, que en comptes de legitimar el supremacisme masculí, s’hi encari. En aquest sentit fa anys que hi ha dones a tot el món àrab que treballen en aquesta direcció i a mi com a atea em sembla bé per a elles, és del tot legítim que busquin la manera de fer compatible el seu feminisme amb les seves creences. Al meu entendre, el problema està a convertir aquesta opció en l’opció que pertoca a qualsevol dona que provingui de l’àmbit musulmà. Em sembla interessant com a instrument personal al servei de la llibertat de pensament identificar els elements més masclistes de la religió i posar-los en dubte des de l’islam, però aquest hauria de ser un esforç merament particular, al servei, com he dit, de les mateixes creients.

Des del 2005 ha plogut força i el feminisme islàmic s’ha convertit en un corrent difós i pretesament representatiu dins dels països occidentals. En ple auge del feminisme mundial, a les que hem nascut en famílies musulmanes ens diuen que ens pertoca agafar la bandera d’aquest feminisme, i les conclusions de les creients expertes en la matèria s’han convertit a casa nostra en les reivindicacions d’un nombre no gens negligible de joves musulmanes. Sense que ens expliquin gaire a fons d’on sorgeixen les seves afirmacions, ens diuen per activa i per passiva, i sobretot a través de les xarxes socials, que l’islam és una mena de paradís per a les dones, que no només no és masclista sinó que és feminista. Ni més ni menys, que l’islam és feminista.

Que l’islam és feminista és una mentida amb majúscules que també defensen expertes en la matèria que no han nascut ni viscut en món musulmà. Estudioses suposadament objectives defensen en mitjans de difusió molt poderosos que la religió dels nostres pares és una mena de paradís per a les dones. I jo sense haver-me’n adonat. Tota la vida pensant-me que si en els textos sagrats es diu que he d’obeir el marit, que valc la meitat que els meus homòlegs masculins o que la meva sexualitat ha de ser vigilada és perquè l’islam és masclista, i ara el sermó me’l fan acadèmiques de renom que em volen convèncer de tot el contrari. Dec ser molt ignorant, jo, per no haver detectat les virtuts del missatge diví.

Tota aquesta mena d’afirmacions tiren molta terra al damunt de la lluita de les dones per la igualtat real, la que busca alliberar-les de totes les estructures d’opressió, la que s’encara amb la violència, la discriminació i el control de les seves vides i els seus cossos dins i fora de terres musulmanes. De fet, és creure que el feminisme és relatiu: no considera que els drets de les dones s’hagin de defensar perquè sí, pel simple fet que ens mereixem la igualtat en tant que éssers humans que som, sinó que proposa un feminisme que es mesura pel canvi, suposem que cap a millor, respecte a una situació pitjor, per més que aquest canvi tingui un límit acotat de manera flagrant. M’explico: quan una acadèmica de prestigi afirma que l’Alcorà és feminista té en compte els temps en què el llibre va ser (suposadament) revelat i el que va significar per a les dones. Que sí, que en aquella època la meitat de la societat aràbiga no tenia dret a heretar i gràcies al Profeta van poder heretar la meitat que els seus germans homes; que a partir de llavors es va prohibir que s’enterressin nenes sota la sorra del desert; que es van establir mètodes «més humans» per fer que les dones obeïssin els homes; que es va reconèixer la dona com a ésser humà, i un llarg etc. Però tot això va passar a mitjans del segle VII dC i el feminisme és un moviment posterior, que neix als països occidentals i que beu de la Il·lustració i de l’humanisme i que, per tant, entronca directament amb la condició de ciutadans, i no amb la de súbdits; es tracta de lliurepensadors i no de creients sotmesos a la llei divina. Que la misericòrdia de Déu i el profeta s’apiadés de les dones per millorar lleugerament el règim salvatge en el qual vivien no fa feminista ni Al·là ni Mahoma ni encara menys l’Alcorà, un text que demana obediència a la dona, dominació a l’home, que posa l’èmfasi en el control dels nostres cossos i la nostra sexualitat, que tan sols ens reserva la funció de mares, unes mares que tenen sota els peus el paradís, sí, però condemnades a ser-ho.

Trobo nefast que persones que no han viscut mai la realitat de ser dona en un país musulmà, seduïdes per no sé quin enlluernament islàmic, prediquin en conferències i llibres les bondats del missatge de Mahoma. Que vinguin a dir-nos a les que hem patit en carn pròpia la discriminació salvatge, el dolor de ser condemnades a ser ciutadanes de segona o la brutalitat flagrant del nostre particular masclisme, que no n’hi havia per tant, que l’islam és bo, que l’únic problema és que ha estat malinterpretat per uns homes que han fet servir la religió per sotmetre’ns. A la seva manera, aquest també és un discurs islamista: segons aquest corrent, el masclisme de l’islam no seria més que una desviació dels textos originals on, si hi bussegem amb prou insistència, descobrirem que en realitat es tracta de la més igualitària de les religions, un paradís per a les dones.

Heus aquí el moment en què hem de tornar a explicar el que és obvi, el que ja hem explicat nombroses vegades i el que ara ens volen negar: l’islam no és bo per a les dones perquè l’islam, com qualsevol altra religió monoteista, ha estat inventat, difós i imposat pels homes i pel sistema que en perpetua el poder, l’artista anteriorment conegut com a patriarcat. La teoria que afirma que el que ha tornat masclista l’islam és una mala interpretació és atractiva, crida l’atenció i és nova, però no per això és certa. Només una pregunta: ¿què és més probable, que l’islam sigui i hagi estat sempre una religió contra les dones o que durant més de mil quatre-cents anys els homes musulmans, molts d’ells experts exegetes de tots els corrents, hagin estat tan obtusos, tan ineptes perquè, una vegada i una altra, segle rere segle, s’hagin equivocat interpretant l’Alcorà sempre en favor dels homes? El que més m’exaspera d’aquesta mena de discursos, i escapa a la meva limitada comprensió, és per què es defensa més l’islam que les musulmanes que el pateixen, per què hi ha la necessitat de blanquejar la religió en detriment de les lluites que hem portat a terme totes les qui volem una dignitat i una llibertat senceres, sense haver-nos d’emmotllar als estrets límits de cap religió, sigui certa o inventada? ¿Té sentit que en un país democràtic, on fa temps que s’ha separat religió i Estat, quan es tracta de les persones musulmanes es parli sempre primer de la seva condició de seguidors de Mahoma que de la seva ciutadania? ¿Per què tothom pot aparèixer a l’escena pública sense que sapiguem quina creença professa i, en canvi, nosaltres hem de fer-ho des del punt de vista religiós? ¿No és aquesta una versió sofisticada del racisme de tota la vida? I tornant al tema del feminisme islàmic, ¿per què totes les dones del món poden reivindicar els seus drets, la seva dignitat, la seva sobirania personal pel simple fet de ser persones, i nosaltres ens hem de conformar amb el marc que ens permeti la religió? Les feministes islàmiques no només volen fer política amb l’islam sinó que ens proposen que fem un esforç per reinterpretar un llibre escrit fa segles per tal de reivindicar la nostra llibertat. És una trampa, no en tinc cap dubte. Perquè una llibertat condicional no és llibertat, perquè una dignitat defensada només quan les dones som i ens presentem davant dels homes com a bones musulmanes no és dignitat ni és res, és reinventar les velles, conegudes presons de la cortina al mig del pati, de la segregació, de l’exclusió, de les relacions desiguals dins del matrimoni. És convertir la llibertat vigilada en el grau màxim de llibertat al qual podem aspirar.

Jo també vaig estar temptada de caure en aquesta trampa. Quan era joveneta buscava desesperadament fer compatibles els meus anhels feministes amb la religió dels meus pares. Encara era creient, encara no m’havia caigut la bena dels ulls. Vaig reivindicar el meu dret a treballar basant-me en la vida de Mahoma i a la seva primera esposa, vaig descobrir que algunes de les normes que m’imposaven no se sustentaven en l’islam i això em va ser útil com a pas transitori cap a la demanda total i absoluta de la meva emancipació com a persona adulta. Si vaig decidir que l’islam no era per a mi i que com a dona no podia acceptar-lo és justament perquè quan vaig buscar-hi la veritat n’hi vaig trobar una que com a feminista no puc ignorar: que la religió dels meus pares és un manual de submissió de la dona al poder masculí, una limitació dels meus drets fonamentals. Per més oberta que sigui la lectura que es faci de l’Alcorà o els hadits, per molt revolucionària que sigui la interpretació que se’n faci, encara no he trobat mai cap experta en la matèria que em digui que el fet de sortir de l’islam no té conseqüències i no cremaré en el foc etern. Mai no he trobat cap interpretació que defensi la llibertat sexual absoluta per a les dones que, com a adultes independents i emancipades, tenen el dret a fer amb els seus cossos allò que exactament els doni la gana.

No, les feministes islàmiques, i ara ja amb molts homes que se’ls han sumat, entusiasmats amb la idea de captar noves adeptes, no m’han defensat mai que soc tan vàlida amb himen com sense, amb mocador com sense, ensenyant les carns o no. Mai no han reivindicat per a mi el dret a ficar-me al llit i emparellar-me amb qui vulgui, independentment de la religió que tingui aquest altre. No han dit mai ni una sola paraula a favor de totes les que hem estat expulsades del «nosaltres» del qual procedim pel fet de reclamar els nostres drets, per voler fer allò que bonament decidíssim. És la paradoxa d’aquest corrent: gasta totes les seves energies a defensar l’islam però no defensa mai les dones musulmanes; les que hem decidit deixar de ser-ho però també aquelles que no volen que les seves vides s’articulin només en funció de les seves creences, les que essent musulmanes opten per ser-ho a la seva manera, sense que imams ni conferenciants amb mocador ni expertes en la matèria els expliquin amablement com s’han de comportar per ser bones musulmanes.

El feminisme islàmic no és feminisme, és islamisme blanquejat, passat per la pàtina enlluernadora del feminisme. No hauria de ser pres com a representatiu a menys que hàgim decidit que quan ets musulmana prevalen els murs d’un feminisme relatiu, determinat, acotat al que ens pertoca d’origen. Deu ser la confusió o el desconeixement, però no costa trobar persones no musulmanes que tenen en compte aquest corrent com un més, equivalent al feminisme occidental. I jo que de tota la vida m’havia fet meves les vindicacions feministes laiques occidentals però també les de pensadores de països musulmans com una Nawal el Saadawi o tantes altres militants d’esquerres que han patit en carn pròpia persecucions de tota mena per voler la igualtat sense condicions, ara em trobo que a tot arreu s’hi col·loca el feminisme islàmic com a representació de la diversitat i el multiculturalisme. I és clar, amb ell el mocador. Avui en dia, si vols semblar divers posa un mocador al teu cartell electoral.

Una de les formes més rebuscades que adopta aquest islamisme feminismitzat que és el feminisme islàmic és el feminisme decolonial. Segons aquest corrent hi ha un feminisme, anomenat blanc occidental, que vindria a ser un instrument de dominació colonial més que una proposta d’emancipació de les dones. Després d’anys de lluitar contra el racisme biologicista, que va construir les diferències racials, ara resulta que se’ns torna a col·locar en compartiments separats per la via de l’activisme anticolonial: si ets negra cap aquí, si ets musulmana cap allà, si ets blanca no parlis perquè ets una privilegiada que sotmet la resta de les dones. El teu feminisme, doncs, no és vàlid per a mi perquè jo sóc diferent de tu i les meves reivindicacions no tenen res a veure amb les teves.

No fa gaire una dona va venir a parlar amb mi tota preocupada perquè volia apropar-se a les dones marroquines i ella, en tant que blanca privilegiada —m’ho va dir així—, no sabia com adreçar-s’hi. Vaig quedar tota parada en descobrir per primer cop que la validesa del discurs feminista no era aplicable a qualsevol realitat, a qualsevol lloc, a qualsevol dona. Aquesta manera d’entendre el feminisme ha fet furor en els últims temps: cadascú que s’ocupi del seu. Hi ha el feminisme decolonial, el negre, el gitano i, és clar, l’islàmic. Jo m’ho miro i ho llegeixo estupefacta: em pensava que la lluita per la igualtat entre homes i dones i la reivindicació de la dignitat d’aquestes últimes traspassava totes les fronteres, totes les realitats geogràfiques, que era una qüestió de drets universals. Creia el que explica molt bé la filòsofa Amelia Valcárcel al seu llibre Feminismo en el mundo global, que a cada lloc l’agenda feminista està oberta per una pàgina diferent i que el que canvia no són les demandes feministes sinó la forma concreta amb què s’articula el masclisme.

Però ara resulta que em trobo amb aquests discursos segons els quals l’enemic de segons quines dones no és el patriarcat i els homes masclistes sinó la dona blanca occidental, un monstre inventat que tindria el malèfic objectiu d’acabar amb la diversitat cultural de les dones que no siguin com ella, imposant-los el seu feminisme etnocèntric i alienant. No és pas una idea nova, aquesta. A les conclusions del congrés de feminisme islàmic de fa uns anys que he citat ja es deia que no es pot acceptar un discurs únic i etnocèntric sobre el feminisme i que cal parlar de «feminismes».

Em resulta certament sorprenent aquesta acusació contra les dones occidentals i em sembla del tot injusta. Quan vaig començar a sentir les meves inquietuds com a dona, quan vaig començar a pensar en mi mateixa i en la injustícia flagrant en la qual vivia, no només jo sinó totes les dones amb qui vaig créixer, la mà estesa que vaig trobar va ser la de les «blanques occidentals»: mestres, amigues, conegudes que portaven temps lluitant pels seus propis drets i no volien que aquests només fossin per a elles. Consideraven que la lluita feminista era universal i els avenços que havien conquerit, a còpia de molts sacrificis i molts esforços, els volien compartir també amb nosaltres. No els va passar mai pel cap que per respecte a la nostra «cultura» haguessin de claudicar en les demandes d’igualtat també per a nosaltres.

Es dirà el que es vulgui, però jo en les dones blanques occidentals he trobat solidaritat, ajuda i comprensió, un suport imprescindible que si no hagués tingut a mà qui sap si ara estaria aquí escrivint tot això que escric. Però ara hi ha noves feministes que diuen que no, em diuen que les blanques occidentals són les culpables del meu malestar, perquè m’oprimeixen en tant que pertanyent a una minoria, em volen imposar els seus valors perquè se senten superiors a nosaltres. Les dones! I s’inventen tota una retòrica sobre el seu paper colonial, perquè com tothom sap, les conquestes colonials anaven encapçalades per les feministes radicals. Doncs no, dona, em sap greu dir-t’ho, siguis musulmana, negra, gitana o el que vulguis, la teva enemiga no és la dona blanca occidental, el teu enemic és el patriarcat, l’home que et maltracta, el polígam a qui li importa molt poc el mal que et provoca que es casi per segon cop, el cap que et paga un sou més baix que al teu company de feina masculí, el pare que vetlla per tal que preservis la teva virginitat, el germà que vigila que no et prenguis una canya al mig de la plaça ni parlis amb nois, el marit gelós que et demana explicacions sobre cadascuna de les teves passes, el que et persegueix pels carrers només perquè vas destapada i provocant. Ho sento, noies, però us equivoqueu: el vostre enemic no és la senyora que us pregunta com és que porteu mocador, el vostre enemic és l’home que es creu amb dret a violar-vos pel simple fet de ser dones. Si aquesta és una idea molt blanca, molt occidental, doncs mala sort, la història va com va i resulta que pel que fa als drets conquerits, les dones occidentals van al capdavant. No en va, no pas sense haver suat sang i haver-hi perdut molt pel camí.

Respectar veritablement la diversitat és ser solidàries i fer extensives les conquestes occidentals a la resta de dones, no és començar la lluita de zero a cada lloc per tal de desenvolupar un feminisme propi, no és resistir-se a la igualtat com a tret diferencial.

Les que s’erigeixen en portaveus d’uns determinats col·lectius sense que ningú les hagi votat, el que fan en realitat és resistir-se al feminisme mateix i no a la dominació del grup hegemònic. Des d’un ressentiment ferotge reclamen que les seves particulars formes de vida siguin respectades en tant que essencials, definidores del que són, però resulta curiós descobrir que això és sempre reivindicat quan el que està en joc són els drets de les dones. Es veu que la igualtat pot esperar, o que pot ser supeditada a altres lluites. Sovint la interseccionalitat que defensen soterra el vector de gènere sota la resta de vectors. O encara pitjor, interseccionen el seu suposat feminisme amb el patriarcat religiós que és l’islam. Interseccionar classe i gènere? Encara. Interseccionar feminisme i masclisme? Ja em direu com es resol la contradicció.

Ara també hi ha el corrent del feminisme decolonial en clau islàmica. La teoria és la mateixa: occident ha colonitzat el món musulmà i ha volgut imposar-li uns valors que li són aliens. Les partidàries d’aquesta opció, algunes amb força audiència, i inexplicablement promogudes per institucions governamentals, defensen que l’islam no és una creença que pot professar-se o refutar-se sinó que converteixen la religió de Mahoma en un fet essencial. Segons elles, les dones seríem essencialment musulmanes, com si ho haguéssim estat de sempre i com si la vida abans de la colonització hagués estat fantàstica i meravellosa. Reclamen el dret a desenvolupar un feminisme propi d’arrel islàmica, que ja ni tan sols anomenen islàmic perquè això seria claudicar davant de les demandes colonitzadores. Segons aquest corrent, no cal dir que l’islam és feminista, perquè en dir islam ja va implícita la idea d’igualtat. També parlen de la necessitat de resistir, religiosament parlant, en les societats on són minoria. Segons aquestes pensadores, el fet de preguntar a una dona per què porta mocador ja és una actitud colonialista, criticar l’islam és racista, i reivindicar les conquestes de les dones occidentals seria una mena d’actitud supremacista.

No és gens estrany que hagi sorgit aquest corrent. Des de sempre el feminisme ha tingut detractors que se les han manegat per desacreditar-lo. Quan les primeres dones van sortir a reclamar drets fonamentals se les acusava de no ser dones, de voler ser com els mascles, quan van reivindicar la llibertat sexual, se les va acusar de putes, quan han denunciat l’assetjament, puritanes. Quan el feminisme s’escampa per tot arreu i les dones de tot el planeta volen les llibertats de les occidentals, sorgeix l’acusació de ser colonitzadores. Però ja ho he dit, tots sabem que la punta de llança de les conquestes colonials eren dones feministes que anaven a escampar el seu missatge, que el seu principal objectiu no era lluitar contra els seus propis sistemes de discriminació sinó anar a imposar les seves idees a les dones d’altres països, que eren feministes les que encapçalaven les guerres de conquesta i dominació. Que Simone de Beauvoir es manifestés en contra de la colonització d’Algèria és una anècdota que ningú esmenta quan es tracta d’emetre acusacions contra les feministes «blanques occidentals».

Som en temps de reivindicacions i de reivindicacions cada cop més particularistes. Ja no n’hi ha prou amb ser feminista sense més, cadascú ha de buscar un cognom a la cosa. A més, importem estructures de lluites que es donen en altres societats, la que més, l’americana. Llegim les pensadores afroamericanes i arribem a la conclusió que a nosaltres ens passa el mateix, que els musulmans europeus som els negres americans. Potser té a veure amb la banalització dels temps, però dubto molt que el nivell de segregació, violència i discriminació que viuen els negres americans sigui comparable amb el que hem viscut els musulmans a Europa. En tot cas no es pot equiparar el color de la pell i la religió, no són dos elements situats en un mateix pla. Ser negre i ser musulmà són dos vectors molt diferents per més que als cartells m’hi poseu una noia afro al costat d’una noia amb mocador. L’afro representa la necessitat de fer visible el que ets de naixement, el que forma part de la teva anatomia, i el mocador és justament tot el contrari, és tapar-te allò amb què vas néixer.

Com hem arribat fins aquí? Com hem arribat al punt de situar la reivindicació dels cabells que han estat perseguits pels blancs al mateix nivell que l’instrument que serveix per tapar-los? Per què equiparem mocador amb els cabells afro, negritud amb religió sense recordar que l’islam és en ell mateix una estructura de dominació? Deu ser la postmodernitat, però aquesta juxtaposició d’elements, tan guai, tan alternativa i diversa, la del mocador i l’afro, és la constatació evident de les grans contradiccions en què vivim avui dia.

La dona blanca occidental no és l’enemiga de cap altra dona, no li digueu que allò contra què ha lluitat, i que li ha costat suor i llàgrimes, és qualsevol cosa. No l’hi digueu a ella i tampoc no m’ho vingueu a dir a mi, que el meu problema és la meva veïna rossa quan em va costar Déu i ajuda encarar-me amb el pare, l’imam, el marit i tots els homes que s’han pensat que tenien dret a dir-me el que havia de fer només perquè soc una dona. Potser sí que estic colonitzada però, sabeu què?, posats a triar, prefereixo la colonització alliberadora que la castració perpètua del patriarcat, encara que aquest sigui propi.