Aquesta vuitena setmana l’acabaré amb gairebé 2 centímetres de llarg i ja pesaré 1 gram. Ja tinc color als ulls, tot i que no és el definitiu. Comencen a formar-se parts de mi més sofisticades, com les retines, les parpelles, el llavi superior, el nas i les orelles. I en les pales que ja m’havien sortit, que de moment s’assemblen més a les d’un ànec, comencen a distingir-se uns solcs minúsculs que seran cada vegada més marcats i en què s’aniran definint, a poc a poc més clarament, els dits.

Em segueixo bellugant, de manera inconscient però constant. Els moviments es van tornant més sofisticats. La setmana passada tots els meus moviments eren lents. La majoria encara ho són, però hi ha alguns canvis. Els meus moviments lents són més complexos, m’ondulo i em cargolo de maneres més canviants i duradores. A més, he començat a fer-ne d’altres més sobtats, són quasi com petits saltirons. La majoria d’aquests moviments i saltets lents continuaran durant setmanes, però cada vegada esdevindran més llargs i complexos. Serveixen, sobretot, per mantenir els meus precoços circuits nerviosos i els meus petits músculs en funcionament. Durant l’embaràs deixaré de fer molts d’aquests moviments, sobretot quan el meu cervell més superior comenci a prendre el control. Però continuaré fent moviments reflexos fins després de néixer. I alguns els continuaré fent tota la vida. De fet, malgrat ser minúscul, aquesta setmana ja he començat a fer moviments sobtats amb el diafragma, que és el que els meus pares anomenaran singlot.

Encara tinc cua, però ara el meu aspecte ja no provoca confusió: és ben evident que seré un ésser humà, tot i que encara no sé si seré home o dona.

EL MEU SEXE

Els òrgans sexuals se’m van començar a formar a poc a poc fa unes setmanes però fins ara el meu sexe era gairebé impossible de distingir. Ha arribat el moment en què les coses comencen a canviar. A partir d’ara ja seré diferent, segons si sóc nena o nen.

Els meus gens s’agrupen en cromosomes i, igual que les pàgines d’un llibre gegant, es dividirien en capítols. La informació del meu sexe es troba en el parell del cromosoma 23, els «cromosomes sexuals», que poden ser de dos tipus: X o Y. Quan el meu òvul i el meu espermatozoide es van fusionar, cadascun va aportar un cromosoma sexual. En aquesta combinació rau la incògnita sobre el meu sexe. Si la combinació final va ser XX, és a dir, si tots dos cromosomes són X, el meu sexe serà femení. Però si la combinació va ser XY, serà masculí.

ELS CROMOSOMES X I Y, I LES HORMONES SEXUALS

En el moment en què l’espermatozoide escollit per triomfar va entrar en contacte amb l’òvul de la mare ja portava escrit quin seria el sexe de l’embrió-fetus-nadó. Els òvuls, en la meitat que aporten per formar el parell de cromosomes 23, sempre duen un cromosoma X. En canvi, els espermatozoides poden dur un cromosoma X o un cromosoma Y, en una proporció del 50% més o menys. Els cromosomes sexuals, l’altre nom que donem al parell 23, definiran el sexe, segons si la combinació resultant és XX o XY.

Fins a la setmana 6 aproximadament, l’embrió és totalment indiferenciat. A partir de llavors, si no hi ha interferència, la tendència natural és un desenvolupament cap al sexe femení. És a dir, fins i tot abans de tenir hormones sexuals a la sang, les seves gònades (els òrgans reproductors interns) començaran a evolucionar espontàniament per formar ovaris, i els genitals externs a poc a poc aniran prenent aspecte femení. Però si un dels cromosomes és Y, tot això serà diferent. Les gònades es desenvoluparan com a testicles que produiran grans quantitats de testosterona des de la vuitena setmana d’embaràs i el desenvolupament serà masculí. En realitat, aquest canvi el provoca un sol gen, una petita part de tot el cromosoma Y, que s’anomena SRY. Aquest gen fabrica unes quantes proteïnes que interfereixen en el desenvolupament espontani de les gònades, que altrament evolucionarien per ser ovaris, i fan que esdevinguin testicles. És un gen amb una missió claríssima. Només s’expressa durant unes quantes setmanes al principi de l’embaràs. Quan la gònada ja és testicle, el gen ja ha acomplert la seva missió. Com un programa d’ordinador que ja no cal, es desactivarà per sempre.

Per tant, si hi ha testosterona, l’organisme serà masculí. Els testicles, que al principi són a l’abdomen, davallaran fins a sortir del cos. Si els dos cromosomes sexuals són X, les gònades es quedaran a l’abdomen i seran ovaris i, des de ben aviat, començaran a fabricar els futurs òvuls.

Les diferències entre hormones sexuals són molt subtils. Una hormona és una molècula produïda per unes cèl·lules del cos perquè tingui efectes sobre altres cèl·lules. És com una clau que s’introdueix en les cèl·lules i gira per engegar un programa determinat i les indueix a realitzar una funció o una altra. Les hormones són imprescindibles perquè els milers de parts i cèl·lules del nostre cos es comuniquin entre elles i es puguin adaptar a allò que ens passa. En l’embrió, la manca o la presència de testosterona és l’iniciador de la diferenciació sexual. Com que és molt necessària en aquest procés tan important, en els fetus masculins ja està present en concentracions molt altes en la vida fetal. Més endavant en l’embaràs, cap a la setmana 20, apareixeran hormones sexuals en els fetus femenins. Tant les hormones sexuals masculines com les femenines són fonamentals durant gran part de la vida. S’estaran a la nostra sang durant molts anys i seran imprescindibles per assolir l’aspecte i el desenvolupament físics típics femení i masculí, i per a la funció sexual i reproductiva d’homes i dones. I, per descomptat, són imprescindibles per fer possible el grandíssim procés que fa que un nou ésser es desenvolupi a la panxa de la mare fins a estar preparat per sobreviure independentment.

Les hormones sexuals femenines més importants són els estrògens i la progesterona. L’hormona masculina per excel·lència és la testosterona. Les hormones sexuals són molècules pràcticament iguals, perquè el cos les fabrica totes amb el colesterol. Només es distingeixen entre elles per canvis mínims en els àtoms d’un extrem, però la seva funció és totalment diferent, com les claus modernes, que semblen iguals, però que tenen alguna petita diferència que fa que obrin portes completament diferents. Tots els éssers humans, homes i dones, tenen hormones masculines i femenines. La diferència rau en la concentració, en la quantitat que hi ha en sang. Així, si hi ha un cromosoma sexual Y, es fabrica molta més testosterona, però si tots dos són X, es produeixen sobretot estrògens i progesterona. Un petit canvi en uns àtoms canviarà tot un cos i tota una vida.

D’ara endavant, les gònades del fetus ja s’estan diferenciant a poc a poc i van produint les hormones sexuals. A la part inferior de l’abdomen, ja se li han fet uns plecs que esdevindran els genitals externs. Però no començaran a distingir-se fins al cap de tres setmanes. En aquest moment és impossible dir si d’allà en sortiran uns genitals femenins o uns de masculins.

En la vuitena setmana, la majoria de les embarassades ja comencen a notar un lleu augment de pes, si bé en algunes pot ser que això no passi fins al tercer o quart mes.

També comencen a adonar-se que l’úter creix. Poden notar la part baixa del ventre una mica més inflada i, encara que lleu, alguna molèstia en orinar. D’orinar en tindran ganes més sovint perquè, en les primeres setmanes d’embaràs, l’úter cau sobre la bufeta urinària. Després, en créixer, l’úter tirarà cap amunt, però fins a la desena o dotzena setmana la mare sentirà més pressió.

En realitat, hi ha dos motius per notar aquest pes i aquestes molèsties: d’una banda, l’úter pressiona la bufeta i, de l’altra, els ronyons comencen a produir més orina perquè el fetus, que ja fa 2 centímetres, elimina orina a través de la mare. El metabolisme de l’embarassada s’està accelerant i els ronyons es preparen per filtrar un 50% més d’orina sense que això els perjudiqui.

Un altre dels dolors que poden aparèixer es localitza a la zona pelviana. És semblant al dolor menstrual i pot provocar cert estrès. No apareix per la pressió de l’úter, cosa que també pot passar, sinó per l’estirament dels lligaments de l’úter, que comença a tirar cap amunt. Són unes punxades, molèsties sordes que no representen res de greu, però poden produir un cert malestar.

ÀCID FÒLIC: VITAMINA B9

L’àcid fòlic és una vitamina que conté folat, un element que ajuda en el treball de les cèl·lules i en el creixement dels teixits. Idealment la dona hauria de començar a ingerir-lo quan vulgui quedar embarassada, perquè ajudarà a prevenir anomalies congènites concretes, com l’espina bífida. Aquesta n’és la principal virtut: reduir el risc que la columna vertebral no es tanqui. Aconsegueix reduir el problema a la meitat. Si la prevalença és d’un cas entre mil, amb la presa d’àcid fòlic amb prou antelació s’aconsegueix rebaixar el risc a un cas entre dos o tres mil.

Durant el procés de la formació de l’embrió, la columna vertebral i el cervell estan oberts fins que, en un cert moment, es tanquen. Normalment donem àcid fòlic a les embarassades durant les primeres setmanes. Una pastilla al dia. De moment, no es coneixen altres vitamines que siguin tan importants com a suplements per a la morfogènesi. Tot i així, a partir de la vuitena setmana és habitual recomanar complements vitamínics, com el iode, malgrat que per a moltes dones amb una nutrició equilibrada durant els nous mesos ja n’hi hauria prou.

PROVES

A finals d’aquesta vuitena setmana, farem les primeres anàlisis de l’embaràs. Hi comprovem el grup sanguini del fetus i cerquem informació per saber si ja ha passat algunes infeccions que podrien afectar-lo. Si no les ha passades, caldrà vigilar perquè no apareguin durant l’embaràs. Els metges també estaran atents a la quantitat de glòbuls vermells en la seva sang, per valorar si li calen complements de ferro.

Aquesta setmana també és molt important per al fetus, perquè se li farà una ecografia per descartar la síndrome de Down o altres afectacions genètiques que podria presentar.

Tot i que parlem d’anàlisis en la vuitena setmana com a exemple possible, la majoria de protocols actuals recomanen una primera anàlisi entre les setmanes 8 i 14 d’embaràs. Són unes anàlisis molt importants. En primer lloc, s’hi confirma el grup sanguini i l’Rh. Si la mare és Rh negatiu, cal prendre algunes mesures de protecció. Parlarem més del grup sanguini en arribar a la setmana 28.

Durant aquesta setmana 8 també comprovem els nivells de glòbuls vermells i d’hemoglobina per descartar una anèmia, de la qual també parlarem més endavant. Finalment, fem una anàlisi general de rutina, que en la grandíssima majoria d’embarassades és normal, sobretot si són dones joves i sanes.

Un altre aspecte molt important de les primeres anàlisis és la comprovació d’infeccions passades. Algunes podrien afectar el fetus, com ara la toxoplasmosi, la sífilis, les hepatitis i el VIH. Són infeccions molt rares i poden ser asimptomàtiques, però detectar-les resulta cabdal. Primer, perquè algunes es poden tractar. En qualsevol cas, gairebé sempre es poden prendre mesures que protegiran i reduiran moltíssim o quasi del tot el risc que el nadó s’infecti. Lògicament, en la majoria de casos, les anàlisis són negatives. Algunes d’aquestes infeccions no es tornaran a analitzar durant l’embaràs, ja que són rares, però d’altres les tornarem a comprovar en el tercer trimestre.

Finalment, en les primeres anàlisis sovint mesurem els nivells d’algunes hormones en sang per conèixer millor si hi ha un risc augmentat d’anomalies cromosòmiques en el fetus. Aquest aspecte el tractarem amb detall en la propera setmana.